Passa al contingut principal

La rateta que deixà d’agranar l’escaleta




Un bon dia la rateta va mirar les seues mans i se les va veure buides. “Què m’ha passat?”. Es palpà la cara. La tenia tan seca i deshidratada. Va seguir pujant i palpant i es trobà una espècie de fregall aspre i enganxós —era el seu cabell—. No sabem quin impuls irrefrenable va arrossegar les mans —les seues—al cul —el de la rateta. Estava fred, mort, sense ni un alé de vida. Ni per un sol moment ella se l’havia imaginat així!

Massa sorpresa i excitada per parar-se a plorar i pensar en com de desgraciada havia sigut, va reseguir el seu cos, tot el seu cos. Sensacions noves, una immensa alegria, una por ansiosa, un ofec excitant... Ja no trobà l’escaleta!!!

Tindre les mans obertes, les mans lliures va fer que la rateta, una vegada sobreposada del primer ensurt, es posara, faenera com era, a pensar. Les mans lliures de pols i de pena.

La rateta vivia amb aquell que per la nit dormia i callava i que de tant dormir i callar havia acabat fent-se invisible. El dia que la rateta va mirar les seues mans —buides—, el que callava li va preguntar: “Què fas?”. La resposta de la rateta, va fer parlar al que callava i despertar a qui dormia. La rateta en lliurar-se de la granera es va trobar la vida i un company.

Heu de saber, no obstant, que encara queden en aquell poble, menut i deliciós, moltes ratetes amb graneres a les mans a les quals ningú els ha explicat el que li passà a la nostra amiga. Qui, de vosaltres, els ho vol contar?

Comentaris

Carmen Abadía ha dit…
Per favor, digues-me que no escrius un d'aquests cada dia, o ploraré d'enveja.

Una abraçada i felicitats pel conte.
http://vidapervida.blogspot.com ha dit…
No els escric, els reescric per enèsima vegada. I mai m'acaben d'agradar del tot.

Insatisfacció? vanitat?
MGJuárez ha dit…
M'agradat força! Penso en una sèrie així, vui dir, que facis revolar tots aquest contes que coneixem, amb el aire nou que demanen a crits!

Un somriure!
Montse.
Anònim ha dit…
Tinc entre cella i cella el de l'espill i la madastra. Però està molt verd!

Gràcies pels comentaris.
novesflors ha dit…
Els donarem a llegir la Maria Mercè Marçal i ho comprendran.
Anònim ha dit…
Has fet bé de recordar-me-la!

Entrades populars d'aquest blog

Criatures Impossibles. Quadern de Bitàcola. Dia 23

Les nostres criatures continuen perdudes per una mar de desconcert. No sabem quan arribaran a port, ni quina serà la nova terra que les acollirà, però res no les atura i continuen navegant. Entreu i escolteu la seua història... I ja sabeu que només són anotacions del diari de navegació per a no perdre el rumb.

25N Contra la violència de gènere: Cor salvatge i terra fèrtil

Mirant el blog, Manola Roig Cinc poetes contra la violència de gènere, elles canten, afirmen, alerten i les seues paraules ens serveixen per recordar-nos qui som, què som i quina és la nostra força: veus d’un mateix cant, arrels que busquen constantment i cors salvatges i sang que bull i terra fèrtil. Recordem les mortes i consolem les vives. Diu Rosa Leveroni Són veus d’un mateix cant....Oh melangia tan tendrament subtil de la tardor que em poses nou encís dins de la via i fas més amorós el meu dolor!... Afegeix Clementina Arderiu Si visc no visc. ... Ni mar ni treva ni l’or del cel. La meva arrel, si es torç, no es lleva. Perquè, en el risc, si visc no visc. Alerta Maria Àngels Anglada Convidar les poetes és cosa perillosa. Dic les poetes, no els joglars del rei. No treuen cap colom de dintre d’un copalta, però potser dards de flama del seu fatigat cor o d’una nit insomne.                               No us en f