Si les paraules són les justes, no fa falta usar-ne ni moltes ni massa. L'excés de paraules és necessari si no ens entenem.
Va ser un dia llarg. Un dinar de comiat amb paraules amagades, no déiem el que volíem. La meua mirada es trobà amb la seua desgràcia, i s'amagà. Usarem les paraules com una distracció, com un engany, no podíem plorar i ens llançàrem paraules.
Després ella usà les paraules per ferir, per provocar dolor. Bruixa maligna que converteix paraules d'amor en sagetes enverinades. Cap esforç per comprendre.
I Serrat que canta “entre tu y yo la soledad y un montoncito de escarcha, ay amor”.
I sé que no podrem refer res, només el camí que ens porta cada dia al tren. A la realitat. A la vida, la mala vida. Tan difícil és eixa paraula, la justa?
Comentaris
Vol un blog, un blog, un blog..!!! No sé que en farem d'ella. Potser una nova història...? Fins i tot les nines de la menuda 't'hechen de menos'... volem vacances, jaaaaa!!!! És hora de sopar, adéu!
bona nit i besets a l'amo de la casa.
Costa de dir les paraules, de sentir la pròpia veu, de portar-la a l’oïda amiga, de compartir-la . Jo voldria regalar-vos una (mare i filla blogueres): rial
Quina petita pàtria
encercla el cementiri!
Aquesta mar, Sinera,
turons de pins i vinya,
pols de rials. No estimo
res més, excepte l'ombra
viatgera d'un núvol
i el lent record dels dies
que són passats per sempre.
Salvador Espriu (1913-1985), Cementiri de Sinera II (1946)
Besadetes,
Montse.
Les mares i les filles esteu plenes de sorpreses! Us penjaré un post, i us el dedicaré.
A la mare i la filla que m'"echen de menos", els diré que les moixites abandonen la nostra buganvíla, camí de l'hivern.
Besos, de morros!
Publica un comentari a l'entrada