Sé que tu saps quin ha estat el diagnòstic. Sé que ho saps, com jo, que m’amague. Sé que a tu i a mi se’ns ha quedat enganxat entre l’ànima i el paladar. Més a tu que a mi.
La nostra soledat, buscada, desitjada i construïda amb detall i paciència, dia a dia, des de fa més de deu anys, ara l’habita l’ombra de la mort, que em ronda d’amagat i acompanya la meua rutina. I en casa ja no en som dos, sinó tres. Més i tot, perquè amb la mort ha entrat la por. Nosaltres tan fidels hem encetat un joc de promiscuïtat i dobles parelles, que no pot acabar bé.
Hem abandonat la racionalitat i ens hem traslladat a l’horror, a la vergonya, al silenci. No puc parlar, jo que no he sabut mai callar. No gose ni mirar-me, ni mirar-te, jo que sempre guaite des del llençol el teu cul, mentre et vistes i jo mig dorm, i espere el teu bes al coll, el que em recorda perquè estem vius.
Ara, però, dubte. Ja no sé quina és la ratlla entre vida i mort. Un diagnòstic, m’ha de canviar? I amb el que sé, amb el que tinc, que em pertany i m’omple i em matarà, què faig? Sense ganes he de rebre la mort, i la malaltia. Ni avís per a nàixer, ni avís per a morir. Estic malalta i no sent dolor. No entenc les paraules del dignòstic, ni el protocol d’actuació, ni l’espera en els hospitals, ni l’amabilitat de les infermeres, ni els somriures de les dones que tapen el seu cabell devastat amb mocadors i perruques, com qui amaga la vergonya…
I m’alce cada dia i desdejune, i et mire, però no puc parlar ni parlar-me’n, ni parlar-te’n. No vull una vida de quatre, vull el que m’he guanyat, el que tenia. I he de trencar el silenci, t’he de dir el que no et dic i m’ofega, el que s’està quedant la por i acabarà per tindre la mort. Si la malaltia no em mata em matarà el silenci. Sabré usar les paraules per reprendre la vida?. I tu, sabràs?
En juliol ja vam participar amb el microrelat: Estimadíssim Marc
Comentaris
Parlar de la malaltia i la mort, no és gens fàcil.
Publica un comentari a l'entrada