De menut no podia parlar.
Més tard va decidir que no volia fer-ho.
Després va entendre que preferia el món que ell dibuixava a l'altre.
Massa soroll!
Aquell sol esplèndid el va decidir a pintar aquella immensa porta
per on entrà per no eixir mai més.
I així va ser com es convertí en el seu millor dibuix.
Té una sala pròpia en el museu.
No necessita llum.
El dia que se n'entrà per la porta,
la llum del sol l'acompanyà.
Qui el mira no pot deixar de somriure
i per això el miren
i a sa mare no li agrada.
A qui, però, li importa el patiment d'una mare.
Comentaris
Los dibujos de Manola también van a la par. Sabes, me acordé de determinados textos de Rafael Pérez Estrada, textos del estilo de "El vendedor de logaritmos", literatura de ensueño, versos que son totalmente un exorcismo de la fealdad que tantas veces nos rodea las horas. Entrar en tu palabra es alcanzar la desnudez y brillar como las playas de la infancia.
Enhorabuena,
Dolors
Salut i Terra
Crec que tots som una mica com ell, però ens falta un dibuix per on entrar.
Una abraçada.
Potser aquest algú o la mateixa mare, faria bé de guardar el dibuix en un calaix, on només ella el pogués mirar...
I canviar l'ús de la sala...
Petó
PS: Ha desaparegut el blog de les rondalles de Marta Pedres? Blogger em diu que no el troba!!
Sí Fra Miquel, amic, les Rondalles no estan perquè tinc un nou projecte per als seu textos,incompatible amb el blog. T'assegure que Marta, s'ha disgustat molt, però no pot ser de cap altra manera.
Salutacions i èxits.
Gràcies per la visita, i torna!
Publica un comentari a l'entrada