Passa al contingut principal

Vicent Andrés Estelles, el nostre poeta










XI 
Pelets florits en el teu engonal.  


XII
"Anem al llit", et propose, besant-te, 

bruna, la pell, els pits, el coll, la boca. 
"Anem al llit", et mussite, i t'agafe 
en un grapat, tendral, amorosíssima, 
els teus cabells, el mugró de l'orella, 
amb gran amor i por de soledat. 
I amb tarannà de qui ja no pot més, 
ni resistir ni resistir-se més, 
ets ja dempeus, dintre del meu abraç, 
tot assentint, amant: "Anem al llit." 
  

XIII 
Temptes, primer, la rodonor dels pits,  

el seu volum reiterat i eficaç,  
la seua carn flexible i amorosa.  
Amb caut amor, no es desperte la fúria,  
temptes els pèls en el dolç engonal  
distretament i demorant l'extrem,  
fins arribar una grata imminència.  
I amb el dit, el dit índex, i hàbil,  
hàbil i expert en tan dolços afers,  
a poc a poc te'l fiques dintre el sexe,  
pressionant lleugerament només,  
i arribaràs al gran plaer, autàrquica.  


Estellés ens mostra la situació al País Valencià durant els primers anys de la dècada dels seixanta, amb una subtilesa extremadament crua. Crua i directa. Cap historiador no ho hauria pogut fer millor o, si més no, amb tanta bellesa. A més a més, només un poeta com Estellés, amb la càrrega narrativa de la seva obra, n’és capaç. Ens explica els fets, i les sensacions, com si es tractés d’«una mena de crònica "periodística"», com ell mateix indica en la nota final que dedica a Horacianes en la publicació d’aquest llibre de poemes dins l’obra completa.(2) Perquè Vicent Andrés Estellés és, sobretot, un dels millors poetes catalans contemporanis, però també dedica tota la seva vida professional al periodisme. El poeta i el periodista, doncs, no són separables, i això, gairebé sempre, es fa present en els seus texts



Comentaris d'obra


Els temes de Vicent Andrés Estellés, en una última reducció, tenen la nua elementalitat de la vida de cada dia: la fam, el sexe, la mort. [...] El cas és que l'Estellés "obre els ulls" -tots els sentits- en la sinistra etapa dels grans pànics, quan no hi havia espai ni temps per al respir, i la gent respirava com podia. L'amor venia a ser el que ell diu: racons furtius, desigs sufocats, fantasies meticuloses. I la fam: racionaments, estraperlos, llum taxada. Subterrània, en la poesia de l'Estellés, hi ha una mena d'il·lusió foraç, entorn de pa, de la taula de la infància, de l'aroma estimulant d'una salut esvaïda. Com la mort: la mort aleshores més "mort" que mai: no era solament un home o una dona, una criatura que morien... L'exaltació pripàpica, la llàgrima davant la penúria sistemàtica, el taüt previsible, industrial com el dol que s'hi enquadra, són vivències que tenen una datació exacta, tal com surten en els poemes de Vicent Andrés Estellés. I són locals, frenèticament locals: de Burjassot a València. Jo no gosaria afirmar que això siga "realisme històric". Però sí que és un testimoniatge –o un testimoni– de la "realitat". I escrit des d'un angle molt precís: des d'una cantonada. L'Estellés fa la poesia d'un carrer de València, d'un "trenet" de València a Burjassot: un residu humà vigorós, que es debat en l'esperança de continuar vivint. No oblidem, però, el marc del principi: quan tothom fornicava malament, moria malament..."

(Joan Fuster: "Nota provisional i improvisada sobre la poesia de Vicent Andrés Estellés", dins el volum I de l'Obra Completa de Vicent Andrés Estellés: Recomane tenebres. València: Tres i Quatre, 1972) 

Comentaris

Sandra D,Roig ha dit…
Rosa, cada un dels articles mostra una cara amable, honesta i sincera de Vicent Andrés Estellés, quina alta participació! n'estic orgullosa.
Una abraçada.
rosa roig ha dit…
Gràcies Joana, però Estelles, com Joan Fuster, com Carmelina Sanchez Cutillas, són una part de nosaltres que oblidem massa sovint. I deixem de mirar el que tenim més a prop, tot fent realitat una dita de ma iaia "el sant com més lluny, més milagrós".
Carme Rosanas ha dit…
Preciós! Sembla que sí que hi ha una bona participació! Jo també n'estic contenta.
novesflors ha dit…
Molt complet. Un bon homenatge, el teu.
L’Estellés, un gran poeta i una gran persona, es mereix aquest homenatge i es mereix aquest bon apunt que has fet.
Gràcies per tot, salut i bona taula.
Rosa, Josep Lozano ha tingut una pensada fantàstica triant Estellés. I es veu en l'alta participació que hi ha, tot i haver-hi molta gent encara de vacances!
rosa roig ha dit…
Gràcies Carme, ja he vist el teu Ovidi. Un bonic homentage.
rosa roig ha dit…
Amic F. Mas, t'agraisc el que dius, però, sobretot agraisc el teu post on podem veure un EStellés poc habitual, el que està lligat als arbres.
rosa roig ha dit…
Si Pamies una pensada fantàstica. Estellés i Fuster haurien d'estar presents, sempre.
Marta ha dit…
M'encanta aquest poema, Rosa. Bona tria.

Entrades populars d'aquest blog

Quadern de Bitàcola.

Anotacions del diari de navegació de les Criatures Impossibles, per a no perdre el rumb. El quadern de bitàcola és un document en què els pilots d'una nau anoten l'estat de l'atmosfera, els vents que bufen, els rumbs que es fan i altres fets importants esdevinguts durant la navegació. Es protegien de les inclemències del temps guardant-lo a la bitàcola i d'ahi el seu nom, del seu contingut el capità de la nau extrau la informació que afegeix al diari de navegació. En temps de confinament és necessari tindre un rumb, o pot ser no, però les nostres criatures naveguen cap a un futur incert i el seu viatge tumultuós i imprevisible ens acompanya en esta nova odissea que ens ha tocat viure. https://www.youtube.com/watch?v=dODKBWZO20A

Criatures Impossibles. Quadern de Bitàcola. Dia 23

Les nostres criatures continuen perdudes per una mar de desconcert. No sabem quan arribaran a port, ni quina serà la nova terra que les acollirà, però res no les atura i continuen navegant. Entreu i escolteu la seua història... I ja sabeu que només són anotacions del diari de navegació per a no perdre el rumb.