Himne XI a Atena
Començo el cant per Pal·las Atena protectora de les ciutats,
deesa temible, que junt amb Ares s’ocupa dels treballs de la guerra,
del saqueig de les ciutats, la cridòria i les batalles,
i que protegeix la tropa quan se’n va i quan torna.
Salut, deesa! Concedeix-nos sort i felicitat!
Himnes homèrics, Maria Rosa Llabrés
“A la Grècia antiga, un himne era un cant, principalment, en honor d’un déu, o en ocasions, d’un heroi o semidéu...Ara bé, etimològicament, s’ha relacionat la paraula amb la rel del verb hyphaíno, “teixir”. Així l’himne podria ésser un “teixit de cant”, cosa que fa referència al particular treball de creació d’una poesia composta oralment, la matèria de la qual seria tan heroica com relativa a la història de les divinitats”. Himnes homèrics, Maria Rosa Llabrés
Himne I
Com afrontem un fet inevitable?
Un destí que no podem defugir?
Quines emocions omplin l'espera?
Vull assumir una decisió,
però m'espanten totes dues
i cap d'elles.
Amb què passem el temps
mentre el temps passa?
És la vida.
Preparada per a la derrota.
Sóc de gent que mai guanya res.
Sóc d'esperit maleïdament sacrificat
i cínicament cristià de la vida.
Patir, la nostra missió.
La mort, el nostre destí.
Arrossegue vint anys de trajectes curts,
i retards diaris.
L'olor ens ofega.
Viatgem junts, i se'ns barreja amb el que pensem,
sentim, amb el que olorem i ens poseeix.
sentim, amb el que olorem i ens poseeix.
Suor intensa. Pena compartida.
Sense miraments. Sense esperança.
Sense alegria. Bruta.
Amb tota la pols de la ciutat a sobre.
Així abandone el cau segur de la vida.
Endevine un coll, un color de pell.
De lluny ho veig, i els records tornen.
Si la dona de davant no es mou,
creuré per un moment
que ell encara és viu.
que ell encara és viu.
Una breu oscil·lació de temps i realitat.
Ens obstinem a creure que l'espai que ocupem ens pertany.
Si algú s'aproxima, l'instint ens traeix.
Sabem que només ens pertany l'esperança de solitud
i l’aïllament que el trajecte ofereix.
L'anunci de l'arribada,
com el principi del càstig,
i novament el dolor.
El dia ens cansa els pensaments
i les cordes i les raons. Tramades.
Tornem. Seques, derrotades,
sense força. Carregades de pols.
Tornem, però.
El llarg passadís que es mou,
una nova raó per al joc.
El sacseig del viatge, artefacte de fira.
El grup, allunyat dels pupitres i les pissarres,
esclata com la llum del dia.
Sense parets, sense pissarres,
la màgia s'ha instal·lat entre nosaltres.
Els seus crits impossibles, se’ns enganxen al coll.
Calcomanies oblidades.
Record i trajecte.
Seurem, hieràtiques, mentre esperem la mort.
Seurem, serenes i circumspectes.
Escapem. Esquivem instants.
Seïem, en silenci, i recordem morts
que no són la nostra.
Fas un esforç per concentrar-te en la lectura.
Fas un esforç per concentrar-te en els pensaments,
Fas un esforç per ignorar l'esclat de vida.
Dolgudes i alleugerides. Quetes.
L’has vista. Li han buidat l'ànima i la cartera.
Du les esperances relligades al mocador.
Totes les penes amagades a la bossa.
Plàstic per a la felicitat...
Li han buidat la reserva d'il·lusió.
Torna, com tornem les ànimes
en descobrir que res no ens pertany.
Això també és la vida.
Rosa Roig
Comentaris
Publica un comentari a l'entrada