25N Contra la violència de gènere: Cor salvatge i terra fèrtil

Mirant el blog, Manola Roig

Cinc poetes contra la violència de gènere, elles canten, afirmen, alerten i les seues paraules ens serveixen per recordar-nos qui som, què som i quina és la nostra força: veus d’un mateix cant, arrels que busquen constantment i cors salvatges i sang que bull i terra fèrtil.

Recordem les mortes i consolem les vives.

Diu Rosa Leveroni

Són veus d’un mateix cant....Oh melangia

tan tendrament subtil de la tardor

que em poses nou encís dins de la via

i fas més amorós el meu dolor!...

Afegeix Clementina Arderiu

Si visc no visc.

...

Ni mar ni treva

ni l’or del cel.

La meva arrel,

si es torç, no es lleva.

Perquè, en el risc,

si visc no visc.

Alerta Maria Àngels Anglada

Convidar les poetes és cosa perillosa.

Dic les poetes, no els joglars del rei.

No treuen cap colom de dintre d’un copalta,

però potser dards de flama del seu fatigat cor

o d’una nit insomne.

                              No us en fieu, per sota

 les fràgils aparances tenim un cor salvatge

 i estranys senyors servim

                             -ja ho escriví Ausiàs March:

l’amor, el clar país, una cançó d’alosa...

Afirma Montserrat Abelló

Desembasto els anys

que damunt del cos

s’han tornat cuirassa.

Em miro al mirall

i ni veig altra cosa

que auesta pell

Que se m’adhereix

com un guant destenyit

que he dut massa temps.

Però em queden els ulls i sé

que dins d’aquest cos

encara m’hi corre ben roja la sang.

I acaba Maria Beneyto

Sola pues ya, me miro, reconozco

en mí la carne resistente

loca y sucia de tierra

apodada mujer