Estem de dol

Ara fa un any avisàvem que no podríem dedicar temps al blog, perquè el nostre temps li pertanyia a una persona pròxima a nosaltres que estava malalta, era càncer, un mieloma múltiple, i la persona era la nostra mare. Diumenge 2 del 12 de 2012, a les 2 de la nit ma mare deixà de patir. La seua ànima feia anys, molts anys que ens havia abandonat. Exactament 10, quan s'enfrontà amb el cadàver del seu fill en l'habitació fosca d'un tanatori impersonal i allunyat de la terra on sempre havíem viscut. Tan jove per a morir! i la deixa sola, entre nosaltres. Un poc més tard, el seu home també l'abandonà, va morir cansat de sofrir pel solc que la mort del fill havia obert en el seu esperit vital i lluitador. Cos i ànima s'han trobat, finalment descansa en pau i en companyia dels seus hòmens. A nosaltres, les seues filles, ens ha deixat soles, però ja feia temps que l'havíem perduda entre tant de dolor. Mentre acompanyàvem els seus ultims moments, Bonet de San Pedro li cantava aquella cançó que tantes vegades havien ballat mon pare i ma mare. Que segur que segueixen ballant, ara que s'han retrobat, en pau!

Avís de l'any passat al blog, acompanyat d'un post Les donuetes tenim càncer

Nota de les autores per a l’any 2011

Amigues i amics , no sempre fem el que volem. La vida, les seues circumstàncies ens espenten i les nostres decisions s’ajusten al seu llit. Podem triar, però poc. A les autores del blog ens ha tocat trobar-nos cara a cara amb el càncer. Per segona vegada. Per a nosaltres ara és temps de cuidar, acompanyar, mitigar, ordenar i entendre el món de la malaltia i de les malaltes, les nostres. No podrem alimentar el blog perquè el temps el necessitem per a les nostres coses. Sabem que moltes i molts de vosaltres afronteu cada dia la malatia, la que siga, vostra o d’alguna persona a qui estimeu. Us escoltarem, us llegirem i us escriurem si així us ajudem a passar per aquesta estreta via. 

Només un consell, no perdau mai ni l’humor, ni la paciència. La vida ens sorprén, sempre.

Manola  i Rosa