 |
| Una xiqueta feliç a qui ningú ha obligat a deixar de ser xiqueta |
“Només s’hi veu bé amb el cor. L’essencial és invisible als ulls”El Petit Príncep. Antoine de Saint-Exupéry
A Madagascar, un lloc remot, de nom exòtic i harmoniós, podem trobar tres famílies d'ocells úniques al món i sis espècies d'arbres baobab. Sí, aquells arbres esplendorosos, quasi humans, que coneixem per aquella història trista i única que Saint-Exupéry ens conta l’any 1943. En general, podríem estar d’acord amb el petit Príncep i canviar els nostres ulls pel nostre cor. Però, no serà hui, ni serà ara. Perquè volem que obriu els ulls, i les orelles i després volem que useu les mans, i les boques i els dits i tot el que se us ocorrega per fer córrer la història que us contarem. Una història de Madagascar, que ni és exòtica, ni única, ni és tan popular com els arbres rars, i els prínceps menuts. És una història repetida, una i mil vegades. És la història de milions de xiquetes africanes a qui vénen joves, les prenyen, i després les deixen parir sense que el seu cos puga i quan el fetus mor al seu interior, perquè no troba eixida d’aquella criatura venuda i violentada, li provoca una ferida única. I les deixen encara més soles i abandonades. Venudes, violades, prenyades, necrosades, expulsades de la maternitat per a sempre i, per això mateix, repudiades i abandonades, amb 11 o 12 anys. Ho conta Almudena Grandes en l’article La herida innombrable, llegiu-lo amb els ulls, que segur que us travessa el cor.
Una mujer que no vale para tener hijos no sirve para nada. Una mujer que expulsa orina sin control por la vagina está incapacitada para mantener relaciones sexuales, y tampoco puede trabajar, integrarse de ningún modo en la sociedad. A una mujer que, antes de llegar a ser una mujer, ha soportado ya toda esta cadena de calamidades, sólo le queda la opción de vagar por los caminos, vivir de la limosna que obtenga mendigando y buscar un hueco donde cobijarse en un mercado, el único lugar en el que un charco en el suelo no señala en público su infamia y la espesura de los olores fuertes le permite pasar desapercibida. Y así un día, y otro, y otro más, para millones de niñas, de mujeres africanas
I si penseu que el que es fa amb les criatures no té nom, si penseu que no és possible tanta crueldat, ni tan mala fel, si us sorprén que la pobresa i els prejudicis puguen ser tan devastadors per a les dones, si, per un segon, heu dubtat de la necessitat de defensar els drets de les dones en el nostre món, us contaré encara una altra història. Traslladem-nos ara a l’Índia, a la del Taj Majal, rar, únic, fet per amor a una dona. Molt propet, Vrindavan, on 15.000 dones que han perdut l’amor i el respecte arroseguen les seus vides, penes. I, quan moren, els seus cadàvers vestits amb bosses de plàstic, reposen en el fem.
L’any 1987 es va prohibir la pràctica del “sati” una antiga tradició hinduista segons la qual la dona, en un acte d’amor suprem, es llançava, viva, a la pira funerària de l’home. Es canvià aquell “sacrifici ritual” per l’obligació de mantindre el dol de per vida, reprimir qualsevol desig i necessitat. La gent fuig de les viudes perquè les consideren culpables de la mort de l’home. Pobresa, religió, interessos creats -per quedar-se amb les herències-marginalitat. Les van traure de la pira funerària per abocar-les a la pobresa extrema, a la mendicitat. Les nostres protagonistes són viudes, aproximadament uns 33 milions de dones, mortes en vida que es mouen silenciosament pels carrers. I ningú les veu.
3 comentaris:
Brutal la violència cap a les dones en tot el món. Arribarà un dia que no serà més que un malson? Pregue que així siga, gràcies Rosa per compartir.
Les vidues de Vrindavan, ens inspiraren fa temps un article a les Dones Juristes d'Alzira, on (salvant totes les distàncies) intentavem posar de relleu com la violència física passa a ser simbòlica però igualment ofegadora a occident. També voliem que la gent s'encuriosira i cercara el perquè del titol triat. Deiem:
Vrindaban
El passat mes de desembre es promulgà la llei 40/2007 de 4 de desembre (BOE núm. 291) sobre mesures en matèria de seguretat social. Nou articles i un munt de disposicions addicionals (fins a 31), transitòries i finals que poden posar a bona part de les recents vidues de l’Estat espanyol en una situació econòmica ben precària, i tanmateix la llei s’ha colat en silenci, sent plenament aplicable des del passat 6 de gener d’enguany.
L’esmentada llei, a l’article 5 dedicat a les prestacions per “Mort i supervivència” modifica la redacció dels articles que la Llei general de la seguretat social dedica a aquestes prestacions. I ahí és on es dona un canvi de situació absolut del que venia sent norma a la seguretat social fins ara, sense que tanmateix s’haja donat especial difusió al canvi de situació legal de les futures vidues o que s’haja previst un règim transitori.
Entre les modificacions perpetrades, està la redacció de l’article 174 de la LGSS, ara el segon paragraf d’eixe article indica que: “El dret a pensió de viduetat de les persones divorciades o separades judicialment quedarà condicionat, en tot cas, a que sent creditores de la pensió compensatòria a que fa referència l’article 97 del Codi Civil, aquesta quede extingida per la mort del causant”. És a dir, de colp i volta, sense transició i sense previ avís, ara aquelles persones que no tinguen reconeguda una pensió compensatòria en la sentència judicial o una indemnització segons l’article 98 del CC per als casos de nul•litat matrimonial, no seràn beneficiaries de la pensió de viduetat.
És facil imaginar la diversitat de situacions que poden donar-se, gent separada fa anys, que han contribuït a que l’altre cònjuge treballarà, cotitzara i generara un dret a la pensió, i que no establiren pensió o indemnització per no haver-la pactat, per no haver-la considerat els Jutjats ajustada a Dret o vege’s a saber per quina raó, ara tampoc no tindran dret a pensió de viduetat.
Seguint amb l’absurd, a l’apartat 3 d’eixa nova redacció de l’article 174 LGSS, es contempla com es genera el dret a la pensió de viduetat en el cas de les parelles de fet, i no sols es que se’ls exigeix més temps de convivència que als matrimonis (mereix un anàlisis a banda eixa obsesió del legislador en casar a la gent) sinó que en el seu cas si no es compleix eixe requisit de temps (cinc anys front a un, i tenint els documents, que acrediten l’existència de la parella, almenys amb dos anys d’antel•lació al fet causant) no tenen dret a la pensió temporal de vidudetat, a la que sí tenen dret els i les que estaven casats, ja que l’art. 174 bis sols esmenta al “cònjuge sobrevivent”.
Situació que la disposició adicional tercera que recull els casos especials en els que podrà reconeixer’s la pensió amb caràcter excepcional, tampoc soluciona, ja que no sols el període de gràcia per a reconèixer eixes excepcions finalitzarà als dotze mesos d’haver-se promulgat la llei, sinó que els requisits que contempla són acumulatius i completament injustos. Així, ha d’haver-se produít la mort amb anterioritat a la vigència de la llei, la convivència obligatòria s’exten ara a sis anys, s’exigeix tindre fills i ser pobre de solemnitat ja que tampoc la persona beneficiària pot ser perceptora d’una pensió contributiva de la SS.
La llei lògicament no diferencia gèneres, però és indubtable que la major part de les persones que es veuen afectades i perjudicades per eixa norma que a efectes practics i contra tot sentit jurídic té efectes retroactius, seran les dones separades, divorciades o amb el matrimoni declarat nul i que no tenen reconeguda una pensió en sentència judicial, i que tampoc pogueren veure compensada la seva contribució a les tasques de la llar i la familia per no existir encara la llei de règim economic matrimonial valencià.
Sembla doncs que més que estar desenvolupant el Pacte de Toledo sobre la millora de les prestacions socials, s’hagen inspirat en la ciutat india on les dones després d’enviudar i haver treballat durant anys per als fills o la familia, són abandonades i malviuen fins la seva mort.
Publica un comentari a l'entrada