La platja de les pedres

fotografia Manola Roig
Allí trobà la dimensió humana de l'infinit. El camí de la seua vida i el temps, que passa, la portaren allí. Pedres. Pedres aspres. Pedres. Pedres suaus. Pedres tan iguals que es confonen. Com el temps.
Vivia asseguda, perquè en la platja de les pedres la verticalitat és incertesa i desequilibri. Pedres de dolor i de joia. Pedres de record i de vida. Pedres. Vivia dolçament asseguda i com més a prop de les pedres estava més serena i atrapada se sentia. I les pedres clocloquejaven. I la remor era forta i corprenedora. I les mirava i les sentia i les llançava.

La pedra que li llances al mar, el mar la llepa i te la torna. Velles històries. Noves històries. Històries úniques, que es repeteixen en cada anada i vinguda. I el joc, i el temps, i la incertesa i la solitud, i tu, atrapada, com les pedres. I aquell color, tan angoixosament gris.... i al final la mort. La teua i la d'ells. La de totes. La de tots. Mare, les pedres moren? I la mare, que veu la felicitat que llançar pedres li produeix a la filla, no sap què dir. Filla, les pedres viuen? Però, calla. I és un callar de pedra, aspre, ferm.

Tantes pedres et fan companyia. Tantes i tantes com tu. Amb elles comparteixes el secret, la humanitat del seu batec clocloquejador, del batec rítmic de vida i mort de la platja de les pedres.