dimecres, 28 de setembre de 2016

Manola Roig et parlarà d'ella al Centre Cultural Caixa Ontinyent





 'No veiem mai les coses tal com són, les veiem tal com som'
                                                 
Anaïs Nim (1903-1977)


Manola Roig, presenta 'Et parlaré de mi' a la sala d'exposicions del Centre Cultural Caixa Ontinyent dissabte 1 d'Octubre a 20:00. Farà d'amfitriona de l'acte Teresa Mollà, coneguda defensora dels drets de les dones, bloguera de Mujeres sabias y brujas, escriptora, col·laboradora del Levante- EMV, activista de les xarxes, una dona compromesa, i una bona amiga.
              

'
Et parlaré de mi' es tracta d'un projecte creatiu que busca la complicitat de qui mira, encetar un diàleg entre l'autora i el públic. Consta de tres parts diferenciades:

1. L'obra plàstica de l'autora a través de la qual es despulla per a mostrar-nos i parlar-nos de la seua particular mirada de la realitat. Ho fa mitjançant diferents opcions creatives, el linogravat, la fotografia i les filformes (escultures de fil d'aram i tela de galliner) .

2. L'autora ens repta a descobrir qui s'amaga darrere del nom i la fotografia  de cadascun dels 16 perfils de dona que en presenta i per a fer-ho utilitza codis QR a través dels quals el públic podrà accedir a la vida i l'obra del personatge que ens proposa l'autora.

3. Amb un llibre d'autor, l'artista incita al públic a què de la mateixa manera que ella ens ha mostrat el seu món més íntim, el públic puga deixar en el llibre la seua pròpia empremta. El llibre és converteix així en peça clau de l'exposició perquè és el final del diàleg que ha pretés encetar l'artista entre ella i el públic, donant-li protagonisme i convertint-lo en un element plàstic de l'exposició.

El llibre d'artista, fet de material reciclable i de manera artesana, és obra d'un grup de persones del Centre Ocupacional Municipal de Sueca, les  primeres en deixar la seua empremta.

dijous, 22 de setembre de 2016

Manola Roig interpreta les veus de la prehistòria en l'exposició col·lectiva ART+35


Dijous 22, a les 19:30h s'inaugura en Sueca, Sala d'Exposició Els Porxets, Espai Claros l'exposició Art + 35, amb les artistes Aba Auñon, Luque Matruqui, Rosa Serra i Manola Roig.

El que podrem vore de l'obra de Manola és el resultat de la visió que sobre les dones de la prehistòria i l'art ha construït l'artista. Vos esperem

"En 2002, un professor del departamento de Biología de la Evolución de la Universidad de Swansea, Reino Unido, el doctor John T. Manning, descubrió que existe una relación entre el tamaño del dedo índice y el anular que es característica de toda la especie humana y distinta en los hombres que en las mujeres. (...) el programa de ordenador Kalimain ,basado en la ratio de Manning, diseñado por los investigadores Michel Chazine y Arnaud Noury ha medido las manos q1ue aparecen en numerosas pintures parietales de diversos continentes, desde cuevas paleolíticas europeas hasta grutas de las islas perdidas de Borneo. (...) Sus resultados, junto con los de otras investigacions, coinciden en que : solo la mitad de las manos de las pintures rupestres, aproximadamente, son de hombres. La otra mitad son mujeres."
Ellas MismasÁngeles Caso

La primera vegada que vaig llegir una notÍcia que feia referència als estudis dels quals parla Ángeles Caso en el seu llibre vaig quedar colpida, si això era cert significava que des de la prehistòria les dones hem sigut part activa, subjecte i no només objecte com la societat patriarcal ens ha volgut fer creure, de la història de la humanitat, i en este cas concretament de la història de l’art.

Per a mi s’ha convertit en una necessitat vital reeducar-me, buscar nous models, artistes, escultores, pintores, gravadores, tallistes, dones fortes, dones que s’han enfrontat a totes es barreres i dificultats que la societat patriarcal els imposava, dones que sentien la necessitat de mostrar al món el seu art, la seua mirada, dones que en molts casos van ser reconegudes i després arraconades i invisibilitzades, i ara que sé que hi són, i des de la meua pròpia ignorància, necessite mostrar-les, fer-les visibles. 
Manola Roig



"Muchos afirman todavía con cierto menosprecio que, aunque hubo efectivamente mujeres artistas, ninguna es comparable a un Velázques o un Goya o un Rembrant o un Miguel Ángel o un Picasso [...] el día en que esas persones reconozcan que, además de ser numéricamente menores, sus condicones de formación y trabajo fueron mucho peores  [..] y que el estímulo que recibían de la sociedad infinitamente más dèbil, habremos establecidouna cierta justícia [...] algunos aseguran también que no pasaron de ser artistes mediocres. Algunas lo fueron, otras en cambio, estuvieron entre los mejores de su tiempo. Pero la mirada educada en el canon androcéntrico sospecha siempre de todo lo que haya sido producido por las mujeres, y, antes de observarlo, ya sabe que lo rechazará [...] un gran número de artistes masculinos también fueron mediocres y, aun así figuran en los libros y se exhiben con orgullo en los museos y las exposiciones [...] "
Ellas Mismas, Àngeles Caso
Les mans, de la cova de El Castillo, Cantabria

Però jo no soc una experta, ni tan sols una aprenent d’investigadora, només sóc una dona artista que ha viscut gran part de la seua vida sense models femenins en els quals veure’s representada, i crec que no podem viure coneixent només una part de la història, cal conèixer totes les visions i després buscar el propi camí. No és tracta de ser millors sinó de coneixement, d’opcions, de justícia social, perquè un món sense la mirada de la meitat de la humanitat és un món cec.

Les dones hem estat presents, hem imaginat i creat una realitat pròpia, un estil propi, igual que ho han fet els homens, i crec que tots dos són legítims.
Per eixa raó, i sense cap pretensió, i només perquè crec que els ho dec a elles, que la societat els ho deu, obrim una nova sèrie per a nomenar i mostrar el treball d’algunes d’elles, pot ser els criteris no seran els més acadèmics, però permeteu-me la gosadia, obrim la ment i disfrutem amb l’art de totes estes dones que alguna vegada lluitaren per ser el que volien ser.
I hui comencem donant-los veu i fent una nova mirada a aquelles pintures rupestres, de les quals ens parlava Ángeles Caso i el doctor Manning, ampliant l’horitzó i mirant-nos-les amb uns altres ulls.

Manola Roig

dimarts, 26 de juliol de 2016

Caça major entre la Devesa, l’Albufera i la gola del Rei

Diana caçadora, Manola Roig




Entre l’Albufera i la Devesa, pasturaven camells durant l’edat mitjana i a més a més es podien trobar i caçar una llarga llista d’animals de terra i de ploma que ara ens sembla inventada i fantàstica: falcons, porcs senglars, francolins, llúdries, ascles, morells, polletes, roseta, serranet, siseta, tètol, fotja, i “toros braus, serpents criminoses. I més bèsties de ferocitat constatada. I cérvols, i llebres, i cabres salvatges. I encara més: fins i tot hi pasturaven camells”. L’enumeració l’he extreta del magnífic i poc conegut llibre L’Albufera de València, de Joan Fuster. Un llibre joia, per moltes raons. El llibre va ser imprés per primera vegada a Barcelona l’any 1970, i tan bon punt s’acabaren els 120 exemplars de què constava l’edició, desapareixeren. Jo n’he pogut vore un dels originals, però vosaltres haureu de llegir qualsevol de les versions de Bromera. I afegiré que  l’haurieu d’usar per a l’aula, si sou del ram.

El llibre de Fuster, tan rar com trobar camells pasturant per la Devesa, ho és perquè és l’únic “llibre bonic”—crec!— que va publicar l’autor. Millor dit que li va publicar La Rosa Vera una editorial creada l’any 1945 per fer “rellevant la il·lustració”, segons expliquen els protagonistes de la iniciativa. Contat o llegit —tant se val perquè no recorde per què ho sé— sembla que Fuster va conéixer l’obra de l’editor i a mig camí entre la proposta impertinent i l’extrema curiositat per fer una cosa diferent, li va suggerir a Jaume Pla “Que no farem algun llibret d’eixos teus?”, la cosa va quallar i mentre Pla fabricava els 120 gravats al burí—absolutament deliciosos—l’autor suecà construïa un text a mig camí entre l’erudició, la reflexió i la divulgació que mereix ser llibre de capçalera per a qui s’estima la llengua, la terra, la cultura i la ironia.

“Nos havem manat de paraula al feel cambrer nostre en Guillem Miró, de Burriana, que de continent retorn a la dita vila en lo terme de la qual són nostres camells, per trametre-los a la nostra Devesa de l’Albufera de València, car d’açà no troben bona pastura; per què us manam que de continent vos emparets d’ells, e que hajats un hom que contínuament los guard..”, la carta de “l’Aimador de la Gentilesa” tramesa al Batle General de València la podeu trobar al llibre, així com l’afirmació que explica per què dimonis pasturaven camells en l’Albufera. Qüestió per cert, que no pense desvetllar. Espavileu, que Fuster també és un clàssic ben modern i sembla que volem oblidar-ho.

I amb tant d’animal “major” ja podeu suposar que la caça existia, els poderosos baixaven fins Riola, Sollana o Sueca acaçant senglars. Poderosos que durant molts i molts anys van senyorejar muntanyàs, devesa i marjal, des de Joan II d’Aragó a Joan de Borja, Duc de Gandia i fill del Sant Pare Alexandre VI—ai, quan els papes tenien filles i fills coneguts!—; des de Jaume I, fins els Austries; des de Ferran d’Antequera a Don Manuel de Godoy, duc de l’Albufera i de Sueca. Just el lloc on segons la Crònica de Martí de Viciana—1564— “Porende muchas vezes los reyes  e grandes señores acostumbran algún tiempo del año yrse a holgar e recrear…” Vides regalades de poderosos, perquè n’hi havia d’altres que ja treballaven per ells. Caça major per a esbargiment d’uns quants varons marcats per la sang i la conxorxa.

Les dones no cacen, només caçava la grega Artemisa, Diana per a Roma, la deessa del bosc, de la lluna, portadora de la llum, acompanyada de gossos i amiga de cèrvols i ossos, de llebres i guatles. Una Artemisa que segons la mitologia ajuda amb diligència i efectivat a qui la necessita i també és ràpida i efectiva per al càstig. I sobretot ajuda sa mare i d’altres dones que fugen del poder del’home. Segurament perquè no tenia por de la nit, i de nit corria lliure per la naturalesa salvatge la van fer desaparéixer dels nostres models.


La caça per esport no l’entenc, massa crueldat innecessària, massa dolor. Ara bé, caçar per sobreviure, això ja són figues d’un altre paner. Diu Fuster “la caça ha estat sempre un recurs humà imprescindible: per ella hem aconseguit sobreviure, enmig de la caòtica ferocitat dels nostres germans de parc zoologic”. I tornant a l’Albufera i a la caça, tema de la digressió, m’imagine que les persones que vivien vora el llac havien de lliurar una dura batalla per sobreviure cada dia. Defugint les males condicions del salvatge territori, i les lleis, dels poderosos, que els ofegaven— cite de cap, però en algun moment fins i tot tallar canya es pagava amb la mort—, esquivant la vida salvatge i la no tan salvatge, feta de rates, per exemple. Per què vora marjal, prop de la Devesa, de la canya i de la séquia, com pots evitar l’enfrontament amb les rates? En Sueca en caçaven i en menjaven, mon pare assegurava haver-ho fet. No m’estranya. Si les rates conviuen amb la espècie humana des del Plistocé han tingut temps per a tot. Sembla que n’hi ha qui les ha domesticades, també, i la rata ha mostrat ser un animal intel·ligent i capaç de deixar-se guiar per una persona. Però, ai, matar una rata, això ja demana més habilitat i concurrència!

Des de fa poc visc més prop de la naturalesa, bé que domesticada, que de la ciutat i les rates de camp en formen part de la meua la rutina. Per a mi, el canvi ha sigut positiu, però estrany. Ambigu. Han entrat a formar part de la meua vida un gos rater, però mestís, i una gata negra poc amiga de les visites, ni un ni l’altra amb pedigrí.Tots dos animals, convenientment esterilitzats per poder entrar en una casa. He observat la gata caçar ratolins, pardalets i un conill, jugar amb ells, matar-los i menjar-se’ls. I la meua ànima urbana ha patit. M’he hagut d’enfrontar a una invasió de formigues que volien viure en el meu rebost, i la meua ànima urbana ha patit. No obstant, fa ben poc vaig vore el gosset, la gata i dos humans caçant una rateta que havia pres casa nostra pel seu nou cau, i la meua ànima urbana s’ha transformat, per un moment, en l’Artemisa caçadora.


Vore la gata atrapar amb la rapidesa d’un llamp la rateta, i passar-se-la d’urpa a urpa, vore’ls tots dos, gos i gata, seguir el rastre, fatejar, la rateta en companyia dels amos; vore el gos, actuant coordinadament amb nosaltres, sentir la nostra excitació per la descoberta de l’enemiga i la persecució, i, finalment, vore el gosset, de qui sempre hem dubtat, matar la rateta d’un mos certer, m’ha convertit per un moment en aquella Artemisa de naturalesa salvatge, no domesticada. I gràcies als meus animals, la meua ànima urbana s’ha alliberat. Imagineu com de necessària seria la caça per sobreviure entre porcs senglars, cérvols o cabres salvatges, si la Devesa i l’Albufera conservaren el seu estat natural? El de “selva”, segons Fuster “ Més o menys, com les selves d’Àsia, d’Àfrica, d’Amèrica o d’Oceania”. Dels camells, ni en parlem!

dilluns, 11 de juliol de 2016

Sense cadenes



Donueta, de Manola Roig
“Qui dia passa, any empeny”, una locució oracional, una frase feta, que segons el Diccionari Normatiu Valencià —una ferramenta que heu de conéixer i usar, sí o sí— “S'usa per a indicar que resolent les dificultats de cada dia arriben a resoldre's les de tot l’any”. I que reflecteix millor del que jo puc expressar com vull passar el dia del meu aniversari —n’he fet 54— però també el meu dia a dia. No vos sembla una magnífica proposta per a temps tan incerts!

Viure, és patir, és conéixer, és perdre, és retrobar, discutir, riure, fer projectes, perdre amistats, guanyar-ne; publicar un llibre i seguir vivint; regar la malvarosa i veure esclatar el gesmil, la gardènia i la rosa. És creure, i saber que no queda massa esperança. Després de viure tant de temps, ja saps que entre el dol i el riure, avancem. Abans, quan no tenia tantes morts guardades a l’armari, fer anys, era fer festa. Ara, ja no ho és. I el meu cas, no és únic.

Jo, com vosaltres he aconseguit cavar nous forats, i plantar noves llavors. De les que he perdut, em queda el sabor, la memòria. De les que vaig recollint, em queda tota la felicitat que encara pense compartir. He empés, i m’han empés, cap a la poesia, cap a noves lectures, cap a nous projectes, cap a nous camins i nous reptes.  A totes i tots les que enguany s’heu creuat en el meu dia a dia, i m’heu ajudat a resoldre la dificultat de seguir vivint intensament malgrat tot, només puc que dir-vos que vos estime.

Ara, més Pandora que Prometeu, sé que l’esperança és el que queda a la capsa, i amb ella, la vida. 

Un dels poemes de Maria Fullana, escriptora i traductora, una de tantes valencianes invisibilitzades, m’ha vingut al cap quan pensava en tancar el dia, i agrair el pas de la gent pel meu any, és el Pacte, per vosaltres, amb vosaltres que m’ajudeu a llevar les denes, per viure, o almenys intentar-ho, sense cadenes.


Prometeu, promet-me
pels quatre solcs sagnants
que paga el risc i efecte
continuar somniant
ramats de truites
encar
que em travessen
recs la pell,
el temps soberg,
i el cor
s’enfonse ensoyat
en corrues lentes
devers
un horitzó de punts
llunyans
agosarats,
quin risc de perdre’m
aquest final
feliç, si sóc
al caramull
del somni…
Prometeu, jo seré
qui et lleve
a poc o a molt
les denes,
si tu em promets
aquesta fi

sense cadenes

dissabte, 25 de juny de 2016

COM ELLA, com Anne Sexton, per totes les dones oblidades

autora: Manola Roig


Anne Sexton és, segons explica Montserrat Abelló en la introducció del llibre de Proa que recull els poemes escollits i traduïts per la pròpoa Montserrat, una de les poetes de parla anglesa més original i innovadora del segle XX. Víctima d’una despressió postpart aquella bella i rica americana nascuda el 1928, mai arribà a ser feliç i acaba suicidant-se “quan es trobava al seu cim literari, en veure que persistien els brots depressius”. Com Viriginia Woolf, els problemes psiquiàtrics acaben vencent-la. Tot i que queda per a nosaltres el que van escriure.

Tot i el seu final i el seu patiment, explica Abelló que és la “força vital amb què s’encara a totes les qüestions i aquest seu enfrontar-se a la mort sense por, tot desitjant viure intensament, allò que fa que la seua poesia sigui tan interessant i original”. La poeta inicia les seues lectures amb el poema “Her Kind”, “Com Ella”, entre versos de viure intens, de desafiament a la mort, un cant de lluita.

Passaran les eleccions de demà, i, dilluns tornarem a la nostra normalitat, i les dones seguirem la senda de les bruixes, i passe el que passe seguirem amb la poesia. Per exemple la d’Anne Sexton, perquè nosaltres hem estat com ella.

Com Ella/ Her Kind

Bruixa posseïda, a rondar he sortit
per l’aire negre, més valenta de nit;
somniant malvestats, he passat
per damunt de les cases, d’un llum a l’altre:
solitària, amb dotze dits, fora de mi.
Una dona així no és ben bé una dona.
Jo he estat com ella.

He trobat les coves ardents al bosc,
les he omplert d’olles, gravats, prestatges,
rmaris, sedes i molts béns;
he fet el sopar per als cucs i els follets;
queixant-me, posava ordre en el desordre.
Una dona així no pot ser entesa.
Jo he estat com ella.

En el teu carro he pujat, conductor,
he dit adéu als pobles amb el braç nu,
he aprés les darreres rutes enceses i sobrevisc
on les flames encara em mosseguen la cuixa
i les costelles em cruixen on et giren les rodes.
A una dona així no li fa vergonya morir.
Jo he estat com ella.

( Traducció: Montserrat Abelló)


dissabte, 18 de juny de 2016

Animals de séquia (I) a la ràdio escolar de CP SAnt Roc de Silla


Fa poc hem estat gravant alguns fragments de l'obra per a la ràdio escolar del CEIP Sant Roc de Silla, gràcies al professor responsable, Agustin Madrigal.  Ens hi acompanyava Francesc López, un amic embolicador que s'ha enamorat dels animals, com també li va passar a Emili Piera, que ho explica ací i així: Fui a Sueca a la presentación de Animals de séquia, un libro escrito por Rosa Roig y muy inteligentemente ilustrado por su hermana Manola y me encontré con un poema de agua, de fluidez, de valor. Parece un libro para niños pero, como precisaron las autoras, es más bien un lugar de recreo y ensueño para adultos que no han olvidado al niño que fueron: el Principito y su planeta privativo.

Paco ens envia la gravació, i l'enllaç al seu blog on explica més coses. Ací teniu la veu i la música dels animals de séquia

dijous, 16 de juny de 2016

Llima: Animals de séquia a la ràdio del CEIP Sant Roc





Què fan una animals de séquia en una ràdio escolar???





Llima: Animals de séquia a la ràdio del CEIP Sant Roc: Divendres passat tinguérem ocasió de visitar l'aula de ràdio del col·legi Sant Roc . Agustín Madrigal ha aconseguit crear-hi un espai...

dijous, 19 de maig de 2016

Les germanes mortes de Shakespeare

Jo no sóc ningú. Qui ets tu?
Ets tu, ningú, també?
Som nosaltres, ja, un parell?

Emili Dickinson


Fa ben poc, el 15 de maig, celebràvem l’aniversari de la mort d’ Emili Dickinson l’any 1886. La poeta que ocultà els seues poemes i només en publicà cinc mentres va viure, la gran escriptora que s’avança al seu temps, només compartí l’obra amb un cercle íntim, reduït. Inèdita i excepcional. I l’actitud de la poeta, i els seus versos acompanyen la reflexió sobre el meu-nostre treball artístic. Després de quatre anys, puc afirmar que la meua germanas Manola i jo hem consolidat un treball conjunt, complementari, divergent i confluent que ens defineix sense limitar-nos. Cadascuna manté el que la fa única, i,alhora, quan treballem a quatre mans, multipliquem i expandim les nostres possibilitats, com passa amb els harmònics. Un volum únic, un so simultani de dues o més notes, en això ens hem convertit. Som un cos divers i confús, la vora mar que rep l’ona, mil i una, freqüències en paral·lel, cànon a dues, tres, tres-centes veus. I mentre vetlavem les nits, i trencàvem els matins, a la nostra línia melòdica s’hi han afegit noves ones i els seus harmònics. Com Roger Caillois, esdevenim pedra “la piedra pentarba, que de lejos atrae a las otras piedras, que se cuelgan de ella como un enjambre de abejas”. En diuen sororitat. I existeix. I ens empeny. I ens multiplica.

“Sóc una i sóc totes…” i totes s’han afegit a la nostra harmonia, Llum Fos, Vicenta Llorca, Encarna Sant Celoni, Isabel Robles, Alba Fluixà, Rosa Serra, Amparo Ferrís, Cristina Escrivà, Dolors Jimeno, Teresa Mollà, Macu Gimeno, Ana Noguera, Núria Naval, Pilar Sànchez, Pepa Vivó, Dolors Pedrós, Marta Muedra, Estela Mira, Obdúlia Capellino, Glória Mañas…i una bona colla d’ells que també s’han convertit en totes, Abel Guarinos, Pep Alfonso, Vicent Ferri, Carles Pérez, Vicent Esteve, Salvador Lauder, Emili Piera, David Martí, Toni Carrasquer, Toni Martínez, Manolo Gil, Manel Alonso, David Vidal o Joan Marí. I afirmé,després de fer una curta llista d’harmònics, que Manola i jo ens sentim optimistes, hem seguit el consell de Montserrat Roig i hem deixat de “rentar plats” per “posar-nos a escriure”. Ens hem desfet de la “maledició patriarcal” —disculpeu-me la broma— que l’any 1934 l’argentina Victòria Ocampo, explicava a Virginia Woolf. Sí, aquella maledició segons la qual “la història de la germana poeta de Shakespeare, morta sense haver escrit una sola línia, viu en totes les dones”.
 
Manola Roig
Ara bé, no obstant l’optimisme, i la rebel·lió, no podem viure de les nostres creacions, i, seguint amb Montserrat Roig, encara necessitem escapar-nos de la “marginació social” per no haver de justificar-nos “davant la societat literària”. I les nostres obres ni són tan conegudes com voldríem, ni —de moment— canvien el món. Ves a saber si perquè no tenen qualitat, o perquè el que fem és cosa de dones, o perquè la llengua que hem triat és de poca lectura…o perquè no som les artistes que ens pensem ser… o perquè els mecanismes necessaris per a què els i les artistes —i vull una gran llista i no només un o dos— visquen del seu treball i la seua vocació, no els veig…i…És igual, reprenc el fil. Tot i que no vivim del nostre art, afirme que és el que escrivim i pintem, dibuixem i fotografiem el que ens ha portat fins ací. Amb els nostres harmònics, amb les germanes poetes. I ens il·lusionem, ens arrossega el joc, ens entusiasma la creació, ens deceb el fracàs, la poca passió cultural, les crítiques inexistens, la poca assistència del públic, els pocs espais on mostrar-nos, exhibir-nos, les poques vendes, les poques plataformes artístiques, la poca difusió en els mitjans de comunicació de la cultura, la poca incidència que té el que diem, diuen, es diu des del món cultural i artístic. La poca projecció de la nostra veu. I, ai las, el dubte s’ensenyoreix del repte.

Som bones? Mereixem seguir publicant? Ha pagat la pena tanta rebeldia, tant de treball? Mereixem que les nostres creacions, que hem fet des de trinxeres de dolor, plaer, complicitat, desfeta, derrota, lluita, engany i enginy es distribuesquen? Mereixem seguir “vives” literàriament? artisticament? Hauríem d’haver seguit el camí ocult de la Dickinson? Qui ho ha de dir? En un país carregat de manies, de llengua, de sexe, de tradició…sense un cos crític, sense plataformes de debat i discusió, sense espais per a l’assaig creatiu, qui marca qui mereix quedar-se? Qui decideix si mereixem seguir creant? L’índex de vendes? Les editorials que no volen-poden arriscar? Les llibreries que van a la moda del llibre-producte-efímer- que-sha-de renovar cada dijous?  Les liquidacions de drets, al mateix 10% que li pagaven a Joan Fuster l’any 1962? Els estudis que determinen que els jurats literaris, formats majoritàriament per hòmens  premien majoritàriament hòmens, amb percentatges que oscil·len entre un 0% i un 25% per al nostre sexe, són els que han de guiar la nostra pruïja creadora?


En esta ocasió deixarem que responga Roger Caillois, amb un breu fragment del llibre Piedras, que converteix la geologia, el mineral, en pura poesia “Ello no impide que un bloque de cobre parezca esbozo y ruina: incompleto y devastado. El proyecto abandonado, la obra arrasada se unen, se confunden en un volumen apenas identificable, pero donde se inscribe y se resume el destino entero del intento artístico: el fracaso al principio casi inevitable y, en caso de éxito y milagro, el deterioro final, más inevitable todavía.” I entre l’èxit i el fracàs, del projecte, de l’intent artístic, el volum harmònic. Nosaltres i les nostres germanes artistes. Un any més, mil anys més.

dijous, 12 de maig de 2016

Divendres 13, dones i més dones a LA Rossa de Benimaclet



Després de quatre anys, puc afirmar que la meua germanas Manola i jo hem consolidat un treball conjunt, complementari, divergent i confluent que ens defineix sense limitar-nos. Cadascuna manté el que la fa única, i,alhora, quan treballem a quatre mans, multipliquem i expandim les nostres possibilitats, com passa amb els harmònics. Un volum únic, un so simultani de dues o més notes, en això ens hem convertit. Som un cos divers i confús, la vora mar que rep l’ona, mil i una, freqüències en paral·lel, cànon a dues, tres, tres-centes veus. I mentre vetlavem les nits, i trencàvem els matins, a la nostra línia melòdica s’hi han afegit noves ones i els seus harmònics. Com Roger Caillois, esdevenim pedra “la piedra pentarba, que de lejos atrae a las otras piedras, que se cuelgan de ella como un enjambre de abejas”. En diuen sororitat. I existeix. I ens empeny. I ens multiplica.

dissabte, 23 d’abril de 2016

Les Sirenes de Carme Riera

Sirenes, Manola Roig
L’any passat vaig comprar un llibre estrany, una versió d’un conte de Hans Christian Andersen. L’autora era Carme Riera, el títol La veu de la sirena, un llibre dins d’un altre llibre que em captivà. La sirena del conte s’expressava així “Malgrat que no podia cridar-los amb la meua veu, si que ho feia amb tots els sentits. A elles dirigia els pensaments i especialment la voluntat del meu cor. I com el de moltes dones (…) el meu silenci obligat, com el seu durant segles, ja que encara que disposessin de veu no se’ls permetia utilitzar-la, era d’allò més eloqüent”. Fa poc he pogut “sentir” l’extraordinària escriptora i intel·lectual. L’he “sentida” en totes les accepcions del terme, tal com les explica Coromines, l’he escoltada, he percebut la seua sensibilitat, i he compartit les seues opinions.

Carme Riera, va passar  aprincipis d’abril per l’Espai Fuster de Sueca, un espai que espera —encara, quasi 25 anys després de la mort del’intel·lectual— mamprendre el vol, en noves mans —les del poeta Salvador Ortells— , i nous temps —l’ex-PP #meninfotdequasitot—. Contenta, contentíssima de tindre a dos pams una de les escriptores que més m’estime i  admire. L’escriptora dels contes que m’impactaren, que em descobriren la força d’un pronom; la intensitat del temps curt; la força continguda en l’escassetat de paraules. La primera volta jo era jove, però encara conserve el sabor, la sensació, l’impacte dels contes, de les veus i dels personatges, l’emoció intensa i el descobriment. Te deix la mar com a a penyora, Jo pos per testimoni les gavines o  Epitel·lis tendríssims, m’han acompanyat sempre. I, m’han inspirat i els he volgut imitar. Maldestra.

Imagineu, doncs, el goig d’escoltar-la al meu poble! I que les primeres paraules de l’artista foren per recordar Montserrat Roig, una altra dona, que m’acompanya i de la qual aprenc sempre. Carme Riera li va prometre a la seua amiga, abans que morira, que sempre la duria amb ella, i nomenar-la és cumplir amb la promesa. En la conferència de l’Espai Fuster de la qual vos parle, era pertinent recordar Roig, perquè Riera dissertava sobre Els enigmes de la creació i l’amiga en parla a aquell llibre que hauria de ser manual per a qui “fa” literatura Digues que m’estimes encara que sigui mentida, i ens avisa “Vaig aprendre, amb els anys, que ningú no pot explicar per què escriu. No hi podem elaborar teories. Escriure és anar fent…Escriure és un privilegi… Escriure és, doncs, plaer i privilegi. I, si voleu revenja. O miracle. Tant se val.”.

Mentre Carme Riera desfilava el tema, i explicava anecdotes, i ens citava, amb naturalitat, les respostes a la pregunta que havia formulat, s’havia formulat, se’m desvetllava una dona sàvia, i humil. Una dona tímida, que va confessar com la por s’ensenyoria d’ella en acabar un llibre. La por a entrar en les llibreries, la por, de vegades convertida en certesa, que els altres autors són millors. I jo em feia mans i mànegues! Una de les intel·lectuals més importants d’este moment, l’escriptora admirada, la dona membre de la RAE, presidenta de CEDRO, la guardonada amb el Premio Nacional de las Letras Españolas, pel conjunt de la seva trajectòria literària i pel Premi Jaume Fuster dels Escriptors en Llengua Catalana el 2005, ens confessava, amb naturalitat i senzillesa, el seu enigma, i les pors, les inseguretats i les obsessions quedaven al descobert. Cite, més o menys de memòria, el que ens va dir en Sueca “Creem per resoldre els nostres problemes. Escric per continuar les històries que la meua avia em contava, històries reals, però precioses”. I així, de dona a dona, trencant silencis, les narradores acabaren amb el silenci de les sirenes. 


dijous, 14 d’abril de 2016

Mercé Rodoreda i la II República: en veu baixa i per a sempre



El 13 d’abril es cumplien 33 anys de la mort de Mercé Rodoreda,i el 14 d’abril 85 anys de la proclamació de la Segona República a l’Estat Espanyol. Aquell breu i intens període d’esperança i de canvi per a tanta gent, tantíssima gent que després va haver de fugir, amagar-se, callar, clamar i refer-se. Mercé Rodoreda, la jove escriptora que va viure l’esclat i l’atac a la II República, s’exilià l’any 39 i va passar mitja vida allunyada de la seua terra, de la seua llengua. Va patir, va cosir, va deixar de sentir les mans, va escriure, va sobreviure i ens deixà, per a la memòria, una obra que no hauríem d’oblidar. També ens deixà l’esperança que es crea amb les paraules. I no només les de Colometa. 


Enguany el nostre homenatge a la Segona República, és també un homenatge al llegat de l’escriptora que des de l’exili imposat per la Dictadura, i també des de l’exili interior i l’aïllament en què visqué, ens ensenyà que n’hi ha coses que quan les diem en veu baixa es senten més i són per a sempre.

Anna Maria Villalonga en una article publicat per celebrar el 2008 l’aniversari del naixement de l’escriptora, afirmava que “Des d’un punt de vista estrictament literari, podria remarcar que el llegat de Rodoreda, d’un valor inqüestionable, contribueix a situar sense complexos les lletres catalanes dins l’avantguarda literària europea del seu moment històric. Dona de gran cultura, lectora i admiradora de Joyce, Woolf i tots els grans autors del XX, la seva narrativa constitueix una feina d’indagació creativa, desenvolupada amb el talent dels genis, tant des del punt de vista formal com de contingut. Els protagonistes dels seus contes i de les seves novel·les ultrapassen les contingències de l’espai i del temps i aconsegueixen allò que defineix la creació dels elegits, dels escriptors amb majúscules: assoleixen caràcter d’universalitat.”  I afegeix sobre la nostra escriptora a l’exili, que “Seria molt interessant constatar com en resulta de sorprenent i singular que algú que va marxar l’any 39 per motius polítics i va passar pràcticament tota la vida lluny del país, pogués confegir anys a venir la més important novel·la sobre la guerra i la postguerra. Com va ser capaç de mantenir en el record i de transmetre magistralment l’horror individual i col·lectiu del drama”. Ja ho crec que en resulta de sorprenent la força i la delicadesa de Colometa!

Així que enguany, celebrem la proclamació de la República amb la veu literària d’una dona del seu temps que parlà en veu baixa del que tenia més a prop amb tanta contundència, claredat i sensibilitat, que encara la podem sentir. Però, alerta heu de parar atenció. Jo sempre sent Viatges i flors, un dels meus llibres més estimats. En les seues pàgines escolte la veu de l’escriptora autodidacta popular, de la periodista, de la tendresa i la distància, i la desesperança i l’exili. Amb claredat sent l’amargura de la guerra i la soledat i la fragmentació. Però també l’esperança i la poesia i el joc.  Us n’he triat breus fragments de les flors perquè quedeu enganxades com jo a la seua contemplació.

Flor Boja
És molt enganxosa i molt perillosa....No és bonica ni lletja: és una flor...L’atreu la sang dolça dels homes. Espera, a la vora dels camins, que passin....D’un bot els puja a la sabata i, amb gran cautela se’ls entafora entre el camal i la pell...S’hi abraça i s’adorm.
Flor Tendra
Líquida i en forma de gra de raïm -si caic o no caic entre fulles creuades- neix sense adonar-se’n...Enxarolada i llefiscosa, la sangonera la xucla amb desfici, i qua s’ha acabat el temps de florir, de tants granets delícia només queden manyoguets de pell arrugada: panses.
Flor Dolenta
És d’un color de caramel de menta, ple de matisos. Té un pétal en l’aire, afarbalanat...És flor-musclo amb cresta i baldó...
Flor d’Aigua
S’obre ran de l’aigua més neta del món: la dels llacs, que és deta d’esponja de neu. És petita, blanca-vori, melissa, tarongí. És una flor que beu....
Flor Felicitat
...Ni els estranys corrents de l’amor, ni l’aigua en el punt de la set, és a dir, res d’aquest món no es pot comparar amb el plaer que regala mirar la flor -l’has de mirar estirat a terra-,  ni al moment en què la posta del sol la fa cantar.

web LletraA de Mercé Rodoreda
"La biografia i l'obra de Rodoreda estan profundament lligades als esdeveniments culturals i polítics. Només va assistir a escola durant tres anys, entre el 1915 i el 1918, i en dos centres diferents. Filla única d'un dependent d'una armeria del carrer de Ferran i d'una mestressa de casa, el seu destí semblava el matrimoni. Mercè, una nena solitària que escrivia escoltant i transcrivint els diàlegs dels paletes que treballaven al jardí, segons ha deixat escrit en un breu esbós de memòries, va acomplir el destí familiar a vint anys. Es va casar amb el germà de la seva mare, un emigrant a Buenos Aires que sovint ajudava l'economia familiar de la seva germana. Joan Gurguí era disset anys més gran. De la unió va néixer un fill l'any següent (1929). La vida de casada despertà en la jove mare un desig cada vegada més fort d'independència, d'escriure, de tenir un ofici... Mentrestant, és proclamada la II República. I, com si el mateix ímpetu de llibertat se l'emportés... Rodoreda es decideix també a sortir del barri. Se'n va a l'editorial Catalònia i es paga (el marit li paga) l'edició de la primera novel·la, Sóc una dona honrada? La noia de Sant Gervasi ha fet el pas decisiu. La publicació de la novel·la va acompanyada d'una imponent transformació física, i aquests dos fets fan de la jove Rodoreda un dels tipus més interessants de la catalana dels anys trenta: eixerida, atrevida, desimbolta, ella mateixa es fa la roba al dictat de les revistes i del cinema. I comença a entrar a les redaccions periodístiques."

dimarts, 12 d’abril de 2016

Les amigues d'Avinyó, escriptores, artistes, poetes



"Viatge a Avinyó és un poemari dibuixat que et reconcilia amb la mort, la ‘inevitable’ per llei de vida, sí; una obra que en una primera lectura, ja des del magnífic pròleg de Vicenta Llorca, “t’ataranta, t’atabuixa i et fa perdre l’esma”, com deia Enric Valor en una rondalla referint-se a la boira, i molt convé, perquè mal senyal seria que un llibre que parla de mort i de vida et deixara indiferent. Viatge a Avinyó és un llibre que et sorprén i que t’enamora, un camí d’anada i tornada, dels extrems al centre, fent voltes per tortuoses senderes fins a pervenir-ne a les entranyes, al dedins de la caverna; un corprenedor viatge catàrtic del buit al renaixement, amb una privilegiada escorta: un gavadal de records cisellats en la pedra feta lletra, en la lletra feta pedra."

Encarna Sant Celoni, La Veu del País Valencià


"Rosa i Manola, poeta i artista plàstica, paraula i art.
Què fou l'alfa, l'origen? Com es generà tanta fúria creadora i destructiva? D'on naixen la paraula àcida i la imatge acre? Són les vivències i la trista experiència per retornar més tard a la vida? El llibre és un testimoni de la paraula, la plasticitat visual, la mort i la vida. Els poemes farcits de desconhort ataüllen la virulència de la pintura amb voluntat de generar una inexcusable catarsi indiviual i íntima.”

Vicenta Llorca
pròleg Viatge a Avinyó, Rosa Roig i Manola Roig, El Petit Editor

Diana Caçadora, Manola Roig Viatge a Avinyó

Pedra occitana, sobre l’ullal, pedres poetes,
veus que brollen i s’amaguen. A Nimes.
Pedra que raja de l’aigua. Aigua sobre la
pedra per la ciutat, que mor, mentre
els nostres ulls ignoren tanta bellesa.

Pedres muralles, antics temples de Diana
refugi de l’aigua, arcs turgents.
Pedres menjades, mil·lenàries, esculpides.
Geomètrica línia, marcada, i fulla de pedra.
Pedres arcs de mitja volta oberts al cel,
trencades de temps. Tancades de temps.

Un jardí arrelat a l’aigua canta mentre
les pedres desfermades es fan torre.
La Torre Magna, pedra d’entrada i 
benvinguda, xiprer treballat de calç, 
xiprer blanc de pedra blanca, llisa, vella.
I l’aigua mira les oliveres i la saviesa.
Rosa Roig
Viatge a Avinyó, Rosa Roig i Manola Roig, El Petit Editor

dimecres, 16 de març de 2016

Ball Coral, poesia per a Falles


El poema que he triat per a celebrar a participar en #jollegeixo Dia de la Poesia Catalana a Internet, ha estat finalista enguany al Premi Joan Climent, de Gandia, i forma part del Llibre de la Falla Corea de la mateixa ciutat. Vicenta Llorca, poeta i amiga, m'hi engrescà en el joc de versos i falla. Puri Naya, periodista i amigà, recollí en nom meu el premi i el declamà davant les autoritats falleres i municipals el dia del lliurament. Manola Roig, artista, germana i amiga, ha volgut acompanyar amb una magnífica fotografia el Ball Coral. 

Impossible millor companyia per a uns versos que parlen de festa, foc, joc, de falla!




Foto per a Ball Coral, Manola Roig


Ball Coral
Rosa Roig


La plantarem des del no res,
i creixerà
la buscarem entre les cares,
ens trobarà
la crearem en poc de temps,
es cremarà
l'animarem amb burumballes,
s'enlairarà
l'escamparem i esclatarà.

Ens mirarà, fitant-nos sempre,
emmudirem,
ens buscarà per totes bandes,
recularem,
ens retindrà com una mare,
arrelarem,
estrenyerà les nostres penes,
i plorarem
ens dreçarà i vencerem.

I avançarem i creixerà,
l'escamparem i esclatarà.
I jugarem des del no res
madurarem, ens miraran.
I del no res ens plantaran 
i creixerem. S’acabarà.

Una vida i el camí i una festa feta cant,

i una vida i un destí i una falla feta joc.

diumenge, 6 de març de 2016

8 de març: Dones vives, dones lliures.


Sola pues ya, me miro, reconozco
en mí la carne resistente
loca y sucia de tierra

apodada mujer

Maria Beneyto




Dones fèrtils
Rosa Roig


Dones fèrtils, dones lliures.
Pedra fòssil. Dones vives.
Dones mortes i captives,
enyorades, estimades,
silenciades, oblidades.
Rebotades. Escoltades.

Dones velles, dones lliures.
Pedra fòssil. Dones vives.
Dones fèrtils i captives.
Exiliades. Contestades.
Castigades, redimides.
Perdonades i enyorades.

Dones fortes, dones mortes.
Pedra fòssil. Dones dites.
Exhortades. Soterrades.
Dones totes, dones lliures.
Recordades. Estimades.
Silenciades. Rebrotades.

Dones vives, dones lliures.

dilluns, 29 de febrer de 2016

Les Magues de Gener al sopar de l'AELC al Micalet

Donuetes al balcó, en defensa de les Magues de Gener
De ma mare vaig aprendre que no importa què diguen de tu, ni qui et critique, has de fer el que cregues sense por. I de Virginia Wolf, sempre tinc present les paraules que transcric “ les dones, des del començament fins a l’actualitat han dut al món la població de tot l’univers. Aquesta ocupació els ha consumit molt de temps i energies... les dones poden continuar millorant la seua situació... Però no fa falta només educació, sinó que les dones siguen lliures per experimentar; que discrepen sense por dels hòmens i expressen obertament les seues discrepàncies; que tota activitat intel·lectual siga promoguda, de tal manera que sempre hi haja un nucli de dones que pensen, inventen, imaginen i creen amb tanta llibertat com els hòmens, i amb tan poca por a fer el ridícul.”

I és així, com amb tant llibertat i tan poca por al ridícul, com tenen els hòmens; i amb la inestimable companyia d’un nucli fantàstic de dones, algunes vives --Llum Fos, Manola Roig, Cristina Escriva-- i d’altres formant part de la història-- Maria Beneyto, Carmelina Sànchez-Cutillas, Rosa Ballester--, pensadores, artistes i creadores em vaig decidir a representar a la Igualtat, amb la companyia còmplice i estreta de la Llibertat -- Manola Roig-- i la Fraternitat --Llum Fos. Totes tres, Magues de Gener, creades per la voluntat, el compromís  i la passió de Cristina Escriva i la Societat Coral El Micalet. 

Quan Dorothy Buxton i Eglantyne Jebb  treballaren per convertir la Declaració de Ginebra sobre els Drets de l’Infant en la primera intervenció a favor del reconeixement dels drets de la Infantesa, i l’obligació de les persones adultes amb ella, no imaginaven que el seu missatge acabaria el 3 de gener del 2016 en el balcó de la ciutat de València. Ni tampoc imaginaven quina seria la brutal i violenta reacció de la dreta valenciana, a un fet innocent i a unes poques paraules de tres dones que pujaren a un balcó.

“Patochada; espectaculo burlesco y provocador; prostitutas de un western; escenificación de una burla; espectàculo lamentable; magas Pop; todo vale para subirse a una carroza; efecto Pedroche—la presentadora de les Campanades i el vestit inexistent—; cabareteras de la huerta; asomadas al balcon mientras enseñan el suyo; mamarrachos meloneros; producto fresco; mama chicho de Ribó; chusmerio; chiste; pelicula de terror; reinas de carnaval; gordas; ridículas; pallasas tendenciosa; tiorras; cortesanas; brujas; putas.” 

Amb aquestes paraules i expressions s’expressaren en públic, durant més d’una setmana i sense que haja tingut cap conseqüència política, dones i hòmens, del Partit Popular, amb càrrecs orgànics i institucionals. Persones públiques que representen un sistema democràtic i per tant, també a les dones que en formem part. S’afegiren també periodistes i columnistes, que seguiren i amplificaren la consigna, que a les poques hores d’acabada la Festa de la Infantesa, va llançar Isabel Bonig, presidenta del PP Comunitat Valenciana i diputada a les Corts valencianes. Les Corts que ens representen i han de respectar i fer respectar la llei; diputades i diputats que han de ser models de conducta per transmetre els valors de la democràcia: igualtat, llibertat i fraternitat-sororitat.

Entre els noms dels autors i autores dels insults a les Magues de Gener, que seguiren la consigna del PP valencià —el del cas Taula, Noos, Imelsa,  el de Rus, Grau, Fabra i Rita—, trobem l’ex-regidor i ara diputat autonòmic, Miguel Domínguez; la diputada al Congrés espanyol, Marta Torrado, autora de la manipulació d’una imatge amb menors; Ricardo Bellveser, poeta, membre del Consell Valencià de Cultura i articulista en El Mundo; Ismael López Martín; Alfonso Rojo, periodista i responsable de El Periodista Digital; Pedro Narváez, columnista de La Razón; Félix Crespo, vicesecretari d’Estudios y Programas del PP de Valencia; Luis Santamaría, vicesecretario de Ideas, Principios y Valores del PP regional; i Beatriz Simón, regidora —o ex-regidora, no estic massa segura, ara—en l’Ajuntament de València.    

Cadascuna de les paraules que es llançaren contra nosaltres són un acte de violència, exercit en públic i per persones públiques. I és violència de gènere en la vida pública. Perquè la de gènere és la violència exercida sobre les dones pel fet de ser-ho, tal com la defineix la ONU en la Conferència Mundial de Beijin en 1995, i és una violació dels Drets Humans. L’Estat Espanyol, que ratificà el Conveni del Consell d’Europa sobre prevenció i lluita contra la violència contra la dona i la violència domèstica, ha suspés en igualtat de gènere. S’explica en un informe de la ONU. Que un estat governat pel PP suspenga en matèria d’igualtat no crec que ens extranye. No, si sentim què diuen. No, si sentim amb quina impunitat ho diuen. I amb quina lleugeresa. 

En el Maria Moliner vaig trobar aquesta definició del verb Prostituir, en castellà, perquè és la llengua dels insults a les magues, que reproduisc literalment, perquè descriu amb una finesa impossible de repetir, l’actitud de bona part de les veus que usaren l’insult contra nosaltres, els nostres cossos i les nostres paraules. Segons el DUE, prostituir és “ Hacer alguien un empleo deshonroso de su cargo o autoridad; por ejemplo obteniendo provecho ilicito de ellos, o sirviendo intereses mezquinos”. I què és més mesquí que usar el cos de les dones com a territori de lluita política contra l’adversari? i de quina manera s’usa un càrrec amb menys honor que usant-lo contra tres ciutadanes que fan ús de la llibertat d’expressió?

A les magues ens ajuden totes les persones que creen bellesa i ens la ofereixen per poder-la compartir. Hem tardat molt en tornar, però en el camí hem escoltat moltes veus, també la dels poetes, que ens ajuden a escampar pel món el nostre missatge. Esta nit recordem la veu de Rosa Ballester, una artista amiga, que ens regalà unes bellíssimes paraules que un home savi , Àngel Gaos, li dedicà al nostre poble en l’any 1936:

“Si n’hi ha un poble en la terra que és necessàriament partidari de la Igualtat, la llibertat i la Fraternitat és València...una cultura de mars oberts, vital, matisada per mil tonalitats, que és llum i càntics a la vida” 
Com hem vist en les mil tonalitats en les persones que ens heu acompanyat en la Festa de les lletres. esta nit.


Les Magues de Gener agraïm als membres de l’Associació d’escriptors --i esperem que ben prompte d’escriptores-- en llengua catalana, que ens hageu convidat esta nit.  Hem vingut a trasmetre-vos un missatge col·laboratiu, solidari, perquè en som tres i ens complementem i sense el que signifiquem juntes no hi haurà progrés,
-- Jo, la Igualtat, vos convide a treballar per una vida justa i sense violència.
--Jo, la Fraternitat, la Sororitat,  sóc la humanitat en acció, i vos recomane que la solidaritat que ha fet avançar la humanitat, guie els vostres actes,
 --Jo, la Llibertat,  vos recorde que heu d’usar- la  en les vostres vides.
I ja sabeu: la màgia, com la vida, demana una forta dosi d’il·lusió, i de voluntat.
 Féu màgia! Felicitat i cultura 

Nota de les autores: Dimecres 24 de febrer vam estar en la Festa de les lletres organitzada per l'AELC a la Societat Coral El Micalet, ací hem reproduït el discurs escrit per mi i llegit per Igualtat, Llibertat i Fraternitat-Sororitat, les MAgues de Gener.






dijous, 25 de febrer de 2016

En defensa de les Magues de Gener, Intersindical 8 de març



Tornem a col·laborar en la revista que Intersindical, dedica a la celebració del Dia de la Dona. Enguany les Donuetes pugen al balcó en defensa de les MAgues de Gener. Punxeu l'enllaç i voreu tota la revista.
Intersindical 8 de Març