La trilogia de la mort (III)

La germana del seu germà

El buit l'envolta i se sent perduda. “Què ha passat?” “ Quan s'acabarà?” “ Mai més seré feliç?” Estava inflada de vida, la vida de la seua filla que l'havia inflada d'ànima i panxa. Se sentia perduda entre la vida i la mort.

No havia tingut la capacitat de comprendre l'últim patiment del seu company de jocs. Se'n culpava, on estava la íntima connexió entre germans, per què no havia sentit la profunditat de la seua desgràcia... Sempre havien rigut molt, i ella confiava que el riure compartit li avançaria el futur? La culpabilitat no la deixava respirar. Però, des de quan la vida plena, iniciada, no estrenada, verge i sense patiment pot comprendre la mort i el seu camí?

I va passar. Ella es quedà buida, el seu buit es convertí en la vida de la seua filla que arribava al món. Dins no li quedà res. Un record, el d'ell que l'havia abandonada, des de fora, i per sempre.

Ha quedat atrapada pels buits. El de dins —que li donà la vida a la seua filla—el de fora —el del seu germà a qui ella li negava la mort—. “Et pots morir sense mi?”

Des d'aquell dia que s'ofega, viu entre els seus dos buits, quasi els alimenta, no se'n pot desfer i pateix, i pateix, i pateix...

Les sabates de xarol

Les sabates roges de xarol, amb un taló de vertigen impedeixen que es moga amb rapidesa. Les necessita, però, com l'aire espés dels trens que la mantenen viva. Sense les sabates fa temps que s'hauria mort per esfumació.
D'estació a estació, de tren a tren, la multitud que baixa o puja l'hauria feta desaparéixer. En canvi les seues sabates roges, de xarol, altes, incòmodes, desafiants, fora de lloc, sense elegància, la mantenen viva. L'aïllen, i destaquen el que vol ser. Actuen com un cercle de foc que la protegeix i l'allunya de la massa que li fuig. Que la tem.

La trilogia de la mort (II)

La mare de la seua germana

I es tornà una estàtua de pedra. Va perdre el color i la calor. Les pedres es trenquen, però no ploren, no criden no senten... Ser pedra era una bona manera de passar per eixe dolor, pel dolor lent de la mort. Ser pedra compacta. Creure fermament, amb la fermesa de la pedra, que la mort l'havia alliberat del seu sofriment, ara ja sense esperança. Tindre la convicció que la mort el va ajudar.

Mans fredes que no va poder tocar... i li cantava “de profundis clamavi atque domine... ja no cantarien més junts... tu inert, jo pedra. Tu alliberat, jo subjugada, presonera del teu record, del teu dolor, de la teua mort. Aquella última i íntima visió em va convertir en estàtua de pedra per fora, per dins.

I com de ràpid és el procés que ens fa pedres si en tenim necessitat i la voluntat ens acompanya. I quanta estabilitat ens pot donar ser pedra. I quina llàstima que el temps les resseque i les trenque. I qui sap com s'arregla una dona-pedra trencada?

L'home que confonia les paraules

De menut una amarga experiència va somoure l'arrel del seu pensament.
Confonia les paraules com qui confon els colors.
Els verbs només ho eren fugaçment.
Un article no sempre acompanyava el seu nom.
Mai però es desanimà,
assajava, feia provatures.
Inventava noves formes.
Un dia construí una frase amb sentit,
va ser tanta la força del seu entusiasme que el que va dir es va acomplir.
I sabeu això com és de perillós?