Amis: vive la ball!, opereta al Claustre de casa Joan Fuster

Associació de cant Madrigal,  i la pianista Amparo Ferrís Sueca.V.F.

Diumenge passat l'Associació de cant Madrigal, va oferir el concert anual al Claustre de la Casa Joan Fuster a Sueca. Vostés creuran que és un lloc ben estrany per fer un concert, però l'acústica de l'antic corral de casa de l'assagista és de les millors amb què compta sueca, una ciutat que encara no té una Casa dela Cultura com Déu mana, i ara ja sabeu que mana molt, de part del PP.

A la convocatòria que compta amb el patrocini de la Regidoria de Cultura de l'ajuntament de Sueca, va acudir, i ben enjorn, un nombrós i apassionat públic que va seguir la intervenció dels cantants  durant més d'una hora. S'interpretaren duetts, àries i cors d'autors ben coneguts. La pianista Amparo Ferrís,  professora del Conservatori Professional de Música de Torrent, ens acompanyà. El tenor d'Algemesí Pepe Martínez, el baríton suecà Miquel Llatzer, les sopranos Núria Naval i Enriqueta Cortell, i jo mateixa, mezzosoprano vam cantar i ballar, vam divertir el públic i vam oblidar bona part de les nostres penes. 

Us deixe la presentació que vaig fer del contingut del concert i algunes fotos que ens ha cedit l'autor del Bestiolari. L'any que ve, més!!!

Núria Naval, Miquel Llatzer i el vals de Lehar. V.F.

Enriqueta Cortell, Rosa Roig i el Duetto Buffo de Rossini. V.F.

L'opereta és un gènere musical teatral derivat de l’opera buffa italiana que naix i es desenvolupa durant el segle XIX, just quan París ha perdut els seus teatres d’òpera a causa de la derrota en la Guerra franco-prusiana. Si Jacques Offenbach a París, creà l’opereta, va ser Johann Strauss, a Viena, qui la va acabar d’arrodonir i popularitzar, amb els seus valsos. 

L’opereta, com la sarsuela, i com l’opera buffa mantenen un caràcter frívol, popular i satíric que, convindran amb mi,  és un to ben apropiat per als mals temps que corren. De la música de Rossini, compositor italià renovador de l’opera buffa, deia el gran escriptor francés Balzac que donava esperances als cors més abatuts. 

Els gats de Rossini ens conduiran cap a l’opereta, però abans hem d’escoltar l’òpera francesa, i algunes peces dels grans compositors, Gounoud, Bizet, Saint-Saëns. També sentirem el compositor alemany Gluck, mestre de cant de Maria Antonietta que l’acompanyà a París i provocà, el 19 de abril de 1774, una controvèrsia, quasi una guerra entre els defensors de l’opera italiana i els de l’òpera francesa. Mireu si el món, i Europa, són complicats. 

El concert comença i acaba amb la història d'Orfeo, un personatge mític, amb grans dots musicals, instrumentals i vocals que viatja al més enllà, al món dels morts i torna amb èxit  a la vida. De fet és gràcies a la música que Orfeu venç els enemics, sedueix pedres, arbres i animals salvatges, calma la mar i venç les sirenes, i convenç Hades i Pérsefone els déus del món subterrani, que li permeten retornar a la vida la seua esposa morta.

Rosa Roig canta Saint-Saëns. V.F.

En el duett inicial Orfeo ha baixat a l'infern a buscar Euridice, la troba, però només aconseguiran salvar-se si  no la  mira, cosa que no passa i la perd per sempre. El drama està servit. En canvi, en la peça final, pura sàtira, Euridice vol quedar-se en l’infern amb Jupiter. Els deus l’ajuden perquè no torne amb el seu marit, i  ho celebren amb la famosa peça del galop.

Senyores i senyors, esta nit escoltarem el Rossinni més desvergonyit, el Gluck més francés, i els compositors francesos més importants dels segle XIX amb els quals esperem reconfortar l’esperit. Amb el so del vals de Strauss, i les càlides veus dels intérprets, seguirem el recorregut per l'opereta i deixarem per al final, la sarsuela, que transvestida d'havanera ens conduirà, directament a l'infern. Allí els esperem, per poder cantar: Amis, vive le ball!

L'ull viu

Telegrames d'amor/desamor

                                                   Tinc el mos parat. Les paraules enganxades. 

                                                   El cap tèrbol. La mà, serena.

I plogué.I amb Estellés vam dir: mare, lluita, llibertat...

Mural Estellés a Sueca, Vicent Ferri

Ja us vam dir que encara que l'oratge no ens acompanyara, l'acte per celebrar el Dia del Llibre organitzat pel blog i la Papereria Arts, i dedicat a Vicent Andrés Estellés, es faria. 

La mestra amb els adults.V. F.

Roses a la cara. V.F.

I de matí va ploure, ja ho crec que va ploure, però ni una de les gotes ens va fer parar.Van vindre els xiquets i les xiquetes, puntuals, tan puntuals que encara no havíem acabat de posar-nos en marxa. Pepa, havia creat un espai quasi encantat, on els colorins per estrenar i les llepolies, tan dolces i temptadores, convidaven a seure. Un matí de color humit i intensa felicitat. L’amfitriona ens explica que Estellés passà per Sueca i pel Perelló, donà les gràcies a l’Ajuntament i a la Casa Fuster que ens havia deixat aquelles cartes entre dos amics preocupats per les seues vides. La xiqueta ens recita l’Auca de Vilamala,

amb una veu clara i innocent. La mestra, ens va fer atendre les explicacions, la rosa de paper, el drac, la rosa del laberint, el fill del forner i el termòmetre de la vida del poeta. Ah, i les cares pintades per les artistes. I un mural negre, en un dia gris, i la màgia de la casa i de la gent funcionà, al final totes i tots acabarem amb les cares pintades, les mans als pots de llepolies, i els colorins als dits. Pintàvem, llegíem versos, i omplíem de vida el mural Estellés!!!

Ací em pariren. V.F.

Temps d'estiu.V.F.

I tornà a ploure de vesprada, però vam conjurar, des del piano, el cant dels ocells i les veus de les sis dones, es van sentir clares, i s’aclamaren a tu, mare de Terra sola i es van sentir, un entre tants mentre reivindicaven la seua presència, perquè ací em pariren i ací estic, i l’amor, es despertà de sobte, com un huracà i van fer la rosa, d’un paper vell de diari, d’un diari groc del temps i Gerswuin cantà per a elles, a través del piano d’unes mans de dona i de la veu d’una soprano, que en un dia gris i plujós d’una primavera de festa, cantà a l’estiu.

I amb el poeta, van -vam- dir:

“cànter, dona, balcó,

finestres, barres de sang, bous, genoll, mare,

lluita, llibertat...

Estellés, a Sueca: i si plou, que ploga!

Organitzat per la Papereria Arts i les autores del blog, Manola Roig i Rosa Roig , dissabte 27 d'abril se celebrarà el Dia del Llibre, amb activitats variades dedicades a conéixer i homenatjar el poeta valencià Vicent Andrés Estellés. A les 12 del matí començaran les activitats per a xiquetes i xiquets, i a les 7 començarà el recital, que comptarà amb la col·laboració d'Amparo Ferrís, professora de piano acompanyant del Conservatori de Torrent, i la soprano, Núria Naval. 

Al llarg del dia les persones que acudisquen podran deixar en un mural, que anirem construïnt, els versos del poeta que més li agraden. També es podrà recordar la relació d'Estellés amb Sueca, a través de l'amistat amb Joan Fuster, o el pas del poeta pel Perelló en l'estiu de 1975.

Les dones, que s'han convertit en les protagonistes de les activitats són: Angela Archer, Mariel Celda, Rosana Guillem, Rosa Serra, Marta Muedra, Pepa Fayos, Marta Pérez, Pepa Vivó, Manola Roig i Rosa Roig.

I si plou, que ploga!

Mural Estellés a Sueca

Isabel s’ha gitat. Hi ha silenci a la casa;

hi ha un silenci absolut. Demà, dilluns, les gents

hauran de treballar i ara han de dormir.

Els dissabtes, de nit, és prou distint: les gents

se’n van al cine, escolten la ràdio, conversen,

l’home parla amb la dona en la cuina mentre ella

renta els plats, les culleres, i li agrada mirar-la,

i l’agafa i la besa, se sobte, contra un mur.

....

Vicent Andrés Estellés, La clau que obri tots els panys

El poeta tenia la clau, i va obrir, ens va obrir tots els panys. Darrere de la porta, la llibertat per decidir com i on volem passar els nostres dies, amb qui volem somriure i plorar, com mirarem els nostres carrers i com tractarem el veïnat, quina serà la nostra primera i última paraula, i en quina llengua.

 “ No sé si tinc el cap tot ple de grills, com diuen /Però jo sé que tinc el cor ple de grills/ i també les butxaques, i si escric és per ells...” Els grills d’Estellés i els seus carrers, i els xiquets i les xiquetes jugant, i les dones, l’olor a fem, i les bresquilles i el dacsar...i el seu amor, i la vida i el patiment i seguir i amb els grills, i les olors i la mort fer poesia...amb “Una veu tan intensa i tan potent” com “Feia segles que, al País Valencià, no es feia sentir”, Joan Fuster així ho deixà escrit,. I afegí” El sexe, la fam i la mort esdevenen, ... l'entrellat de la "vida", i tot hi és al seu lloc, la merda o el semen, i l'afecte més innocent, i l'alegria, i el difunt que tots serem un dia o altre, i un plat de calent, i una cançó perquè sí, i jugar al truc o escriure versos, ja que "escriure versos" forma part de la vida.”

I els versos d’Estellés haurien de formar part de la nostra, i de la dels nostres fills i filles, com va formar part de la vida dels nostres pares i mares. Perquè la coneixien o perquè en són protagonistes.

Volem alçar un mural a Sueca per recordar Estellés que venia a visitar l’amic, Fuster, i li explicava les seues penes i projectes, ho escrivia versos en El Perelló, mirant la mar. I les dones.

De matí, les xiquetes i els xiquets seran els que hauran d’ajudar-nos a començar el mural. De vesprada, serem els més majors qui haurem d’activar-nos per homenatjar el poeta i acabar-lo.

Dissabte 27 d’abril no es quedeu en casa a sentir la ràdio, ni a conversar. Els besos deixeu-los per a quan torneu. Acudiu a la Papereria Arts, al C/ València de Sueca ajudeu-nos al grup de dones que hem organitzat, pensat, i patit per l’acte a alçar un mur de versos “En un pam de món, i en un pam d’idioma”.

Dia 23 d’abril, la veritat sobre el dia del llibre: Un editor valencià, Vicente Clavel –curiosa coincidència floral!- va ser l’entusiasta promotor de la idea de la festa al voltant de l’edició i la venda de llibres. Així el 7 d’octubre de 1926, en plena dictura de Primo de Rivera, es va celebrar per primera vegada una festa dedicada a l’edició. Després Clavel la traslladà al 23 d’abril, perquè coincidia amb el naixement de Cervantes. Li degué semblar al nostre paisà, poc “exportable” Ausiàs March o Joanot Martorell, llàstima!

Uns quants anys més tard, el 1995, la UNESCO internacionalitzà la celebració, però Cervantes, no li valia a  la UNESCO, massa local! Per eixa raó va buscar – i trobar- una  coincidència diguem-ne més literària i exportable, la fita era el naixement de Shakespeare. Però van haver de fer una “trampeta”. Però a vore qui li diu res a la UNESCO. I el naiximent de l’autor anglés coincidia amb el 23 d’abril si se seguia el calendari julià, amb el calendari gregorià la data era ben diferent. I de tot, la culpa el Clavel!!! Serà per això que regalem roses?

Sant Jordi a l'Octubre amb Reis Juan

Com ha dit, i molt rebendit, Reis Juan al principi de l'Acte d'Homenatge a Estellés, organitzat per AELC i Acció Cultural, només en València el Sant Jordi, del 23 d'abril, se celebra en octubre. Ha estat un immens privilegi que una professional com Reis Juan presentara l'acte i que un grup de professionals, els que el PP de Fabra i Camps ha despatxat de RTVV, hagen retrasmés en directe tanta literatura, i en valencià. Amb l'ERO als treballadors i treballadores de Canal 9, la dreta valenciana, ha "liquidat" moltes coses, el treball de molta gent,  i segur que la confiança d'algunes persones en elles mateixa. Ha liquidat la Llei d'ús i la innocència d'una llei mal embastada, però única. Però existeix 9Exili i la voluntat d'informar, en la RTV del valencians, que podeu consultar ací.

Hui m'he sentit privilegiada perquè ens hem trobat "En un pam de món i en un pam d'idioma"-com deia Fuster- i...la poesia, la prosa, la música, l'art i els i les professionals que ens estimem la llengua i la terra- ens hem alçat. 

23 d'abril a l'Octubre: SantJordi i Estellés a València

Demà podeu passar per l'Octubre i participar en la Festa que l'AELC, Acció Cultural i l'Octubre organitza en València.

Encoratjant-nos a totes i tots els que "suquem la ploma al cor, que és on cal sucar l'eina" que deia Papasseit, la nova junta de l'Associació  d'Escriptors en Llengua Catalana amb Gemma Pasqual, Vicepresidenta País Valencià, i els vocals al País Valencià, Francesc Mompó i Núria Cadenes, que a més a més s'estrena de llibretera al front de la Llibreria 3i4.

Allí estaré, com l'any passat, perquè per a totes les persones que estarem allí  i com deia Fuster "escriure...forma part de la vida. En un pam de món i en un pam d'idioma...la poesia -o la prosa- s'alça"

Compreu llibres i roses, escolteu els i les poetes, llegiu contes breu i novel·les llarguíssimes i rellegiu i no deixeu de creure amb el nostre "pam" d'idioma.

14 d’abril de 2013: recordem l´últim alcalde republicà de Sueca

 

Donueta republicana 

…No puc dir el teu nom. L’he volgut oblidar:l’he volgut inventar: l’he volgut descobrir,desxifrar torpement. He passat, lents, els ditssobre les pedres aspres, sobre les pedres fines,sobre les pedres grises, sobre les pedres negres,terriblement brillants, que tapen certs sarcòfags…Em pujava pels dits un panic vers el cor. La clau que obri tots els panys,V.A. Estellés

Hem recordat en el blog coses ben diverses el 14 d’abril, un dia per a la memòria i la reivindicació. Hem recordat MercéRodoreda, exiliada, que posà veu al patiment de tantes dones anònimes, com les nostres donuetes republicanes a qui la dreta i l’església va humiliar, insultar i tancar a casa en acabar la rebel.lió dels feixistes. En acabar la guerra.

Hem vist al facebok l’entusiasme que despertà la proclamació de la República i hem llegit la nostàlgia i l’esperança de tanta gent. N’hi ha moments que són irrepetibles.  Però el present, el nostre, és el que  nosaltres podem decidir. Crec que és moment de traure del fons dels armaris les nostres històries més pròximes. No les podem oblidar. No les hem d'oblidar, però, primer caldrà que algú ens les conte. n'hi ha tantes d'amagades. Encara! La nostra obligació és conéixer el que va passar en la nostra casa, en el nostre veïnat, en el nostre poble en aquells moments d’esperança. No podrem mirar el futur, si no coneixem el nostre passat, el més immediat.

Hui li cedim el blog a Carles Vendrell, que en el facebok ha recordat per a totes i tots, l’últim alcalde republicà de Sueca, condemnat a mort per haver fet el que havia de fer: d’alcalde legítim. Reclama Carles respostes institucionals, un poc més d’interés des dels àmbits acadèmics, literaris. Té raó, moltíssima raó. La por que entrà amb la posguerra s’ha quedat instal·lada entre nosaltres. I com en el poema d’Estellés, seguim sense dir els noms. Tots els noms.

Hui diem el de Bernardo Carbó Fuset, pare de sa mare i encara que Carles explica que la seua commemmoració és privada i familiar, jo crec que és pública i col·lectiva. O no?

Bernardo Carbó Fuset, l'últim alcalde republicà de Sueca

“La meua commemoració serà privada i familiar, però la faig pública ací per fer valdre una vegada més en el nom de ma mare (que va morir en l’any 1986) i en el de mon pare (que estimava al seu sogre com a un pare, i que ens va deixar en l’any 1995) la memòria del meu avi matern BERNARDO CARBÓ FUSET . D’aquesta forma torne a penjar el mateix text que vaig utilitzar l’any passat, sense esperar cap resposta institucional a canvi; sols ho faig des de la meua llibertat d’expressió per evitar per una banda que s’amague o es tergiverse la Història del meu poble, i de la meua familia, però per damunt de tot per reivindicar el paper de l’honestedat en la Política en una situació social i política tan deteriorada com l’actual:

A la memòria de Bernardo Carbó Fuset, últim Alcalde Republicà de Sueca i pare de la meua mare

Bernardo Carbó Fuset va ser Alcalde de Sueca pel partit Izquierda Republicana de l’11 de noviembre de 1936, fins el final de la Guerra Civil a Sueca (al voltant de l’1 d’abril de 1939). En algunes ocasions he comentat als historiadors locals, la conveniència d’estudiar la rel.levància que a nivell local va poder tenir en el seu moment Bernardo Carbó Fuset. Va ser condemnat a mort després de la Guerra Civil, i quan ja portava alguns anys tancat a la presó Modelo de València, li va ser commutada la pena de mort per una situació semblant a una llibertat vigilada. Açò es va produïr, segons tinc entés, a partir d’una iniciativa local de recollida de signaturas. Va morir a l’any 1972 al seu domicili de Sueca, quan jo tenia tretze anys. Sóc conscient de que després de tants anys, moltes de les ferides que va ocasionar aquell despropòsit que va ser la Guerra civil continuen sense estar tancades; però no em pareix de justicia l'oblit d'aquelles persones que, d'una forma o d'altra, intemptaren posar un poc de seny en moments tan greus per la convivència.
Com una mostra del que vull dir, estaria un paràgraf de la pàgina 23 del “Quaderns de Sueca” nº VIII, en el capitol escrit per Albert Girona:
“(….) L’alcalde, que comptava amb el suport i l’anuència de tothom, era de Izquierda Republicana, i semblava gaudir de l’ascendent necessari entre les forces polítiques i, sobretot, sindicals, com per a estalviar enfrontaments que no es poguessen solventar amb el diàleg i les negociacions”.
En nom del meu avi, sols puc dir ara mateix una cosa: Visca la Tercera República !!

Abracem-nos!

Una visió molt personal de Manola Roig, de la portada d'un disc Deseo Carnal d'Alaska i Dinarama. Com de joves erem, quan erem joves!

Lorca, Franco i la Tarara

Em feia gràcia, usar una cançó popular per un nou dietari. Ignorava què em trobaria. De la setmana santa dels cristians, només salve la música que crearen per celebrar-la i que ara ja han desterrat de les seues cerimònies, però s’ha quedat en els nostres sofisticats aparells. Poques coses són tan estimulants per a l’esperit com la Passió segons Sant Mateu de Bach, o els Officium hebdomadae sanctae de Tomàs Luís de Victoria, mentres tens bona companyia, la immensitat de la mar davant i un bon dinar a taula. Plaers i plaer.

I de música a música, m’he trobat que la Tarara que jo cónec i cante de tota la vida, és la versió irreverent i surrealista, per no dir perversa, d’un poema de Federico Garcia Lorca. Alhora que ha resultat que el poema de Lorca, n’és la seua versió d’unes cobles populars que cantaven el segle XIX  els xiquets i les xiquetes de Soria, mentre feien un cercle. Però el que cantaven aquelles criatures tenia un orígen sefardí. I curiosament, la peça en qüestió la canten ara en el Marroc com una peça popular, perquè se l’emportaren d’ací les tropes marroquís que acompanyaren Franco en la guerra civil.

La meua tarara, indecisa, irreverent i integrada no només té versió pròpia, sinó que s’integra en la Pasqua. Així ho diu la cançò que explica que després de tornar de l’habitual berenar pasqüer ens beurem un got de vi i jugarem a la tarara. Una tarara per celebrar la resurrecció del fill de déu que mataran els romans, mentre els jueues s’alegraven.  I enmig de la resurreció el catxirulo de Pepito que no se li empina, mentre mira les pantorriles de les xicones, que vestides amb volants verds, ballen i es perfumen d’herbasana. I porten cua, com la del catxirulo. La realitat supera qualsevol ficció. Visca la poesia!

Per si no sabeu de què parle us reproduisc la tarara a la valenciana i la tarara lorquiana.  Si la voleu cantar, trobareu la música en la xarxa.

La tarara

El dia de Pasqua

Pepito plorava

perquè el catxirulo

no se li empinava.

La tarara sí

la tarara no

la tarara mare

que la balle jo.

Ella porta pirri

ella porta pirri

ella porta pirri

també polissó.

La tarara sí

la tarara no

la tarara mare

que la balle jo.

El dia de Pasqua

dia de les mones

quines pantorrilles

tenen les xicones.

El dia de Pasqua

Pepito plorava

perquè el catxirulo

no se li empinava.

Un dia de Pasqua

un xiquet plorava

perquè el pa de dacsa

no li agradava.

LA TARARA

La Tarara, sí;

la tarara, no;

la Tarara, niña,

que la he visto yo.

Lleva la Tarara

un vestido verde

lleno de volantes

y de cascabeles.

La Tarara, sí;

la tarara, no;

la Tarara, niña,

que la he visto yo.

Luce mi Tarara

su cola de seda

sobre las retamas

y la hierbabuena.

Ay, Tarara loca.

Mueve, la cintura

para los muchachos

de las aceitunas.

Estem vives, no necessitem la resurrecció!

Déu necessita cada any nàixer, morir i ressucitar, però nosaltres no. Treballem cada dia, vivim, escrivim, dibuixem i vosaltres passeu per ací i llegiu, mireu, comenteu...a poc a poc hem arribat a tindre més de 500 entrades penjades en la xarxa - cada dia pense que el blog rebentara!- i heu passat per ací més de 80.000 xarxaires -deixeu-me dir-ho així.

Hui no celebrem la nostra ressurrecció, no necessitem tanta màgia. Tenim la vostra!

Gràcies per vindre. Torneu, ja sabeu que com som metòdiques i detallistes passem llista.

Més dones pedra

Dona pedra. Manola Roig

Joan Fuster, cremat a les Falles

Equip Realitat, Fuster dimoni

De l’incident entre Joan Fuster i les autoritats franquísticofalleres de l’any 1963, se’n parla poc. Tan poc que enguany que celebrem mil aniversaris sobre Fuster, i els seus textos, hem decidit -qui? el nacionalisme reconvertit? l’esquerra oblidada? els lliurepensadors extraviats? l’ànima del poble “dimezzatta? Qui, senyor, qui?- parlar-ne poc. Tan poc que només he llegit el recordatori en el Levante.

Ja sé que les falles no són el que eren, però això porta directament a concloure, que tampoc ho som nosaltres. I així fem cert aquell famós aforisme de Fuster que diu- més  o menys- que ser pare idiotitza, encara que la criatura siga la transició, la dmeocràcia, l’estatut, la possibilitat de guanyar unes eleccions....  I cadascú i cadascuna que s’ho prenga com vulga. En perdre Fuster vam perdre la veu de la nostra consciència, una veu clara i sense pèls a la llengua, que tenia per costum dir-nos el que no volíem sentir. Per això, cremaren el seu llibre i el seu ninot. Convé no oblidar que podrien tornar-ho a fer, mentre nosaltres, vosaltres i elles o ells entren amb el ram de flors per a la Geperudeta. Com si ací no haguera passat res.

El fet, per a qui no el conega, va succeir durant la Cavalcada del Ninot de 1963, en la qual diverses comissions falleres van “criticar” Fuster. Ho explicava el Levante-EMV així:  

“dos carrozas falleras condenaron al escarnio público a la figura del escritor de Sueca un año después de publicar sus dos obras con más impacto político y polémica aparejada: Nosaltres, els valencians, donde difundió la tesis que modernizaría el nacionalismo valenciano con voluntad de acercarlo políticamente a Cataluña, y El País Valenciano, una guía turística con críticas mordaces que intentaban desmitificar algunos tópicos y costumbres de su pueblo, como que "las muchachas se disfrazan a la primera ocasión con cualquier traje típico que tengan a mano". Y las Fallas, tras una campaña mediática tergiversadora en contra del escritor -"Las falleras se disfrazan", era la frase que atribuía Las Provincias al autor de Diccionari per a ociosos- no le perdonaron su postura y ajustaron cuentas con el intelectual. 

En aquella cabalgata de hace ahora 50 años, la carroza de la falla Peu de la Creu-Don Juan de Vilarrasa tenía por lema "El mundo de los infiernos". Constaba de siete grupos infernales, el último de los cuales versaba sobre Fuster y su obra El País Valenciano. El guión de la cabalgata, publicado en la página 6 del diario Levante un día después, era explícito respecto a las intenciones de la falla. Un enorme libro reproducía la portada de El País Valenciano y se presentaba a su autor "con aire de parodia". Además, dos labradores de la falla leyeron una gran copia de la página 53 del libro, en la que se recogían los comentarios sobre los trajes regionales que eran replicados por los miembros de la comisión. Al final del grupo desfilaba una fallita que fue quemada al terminar el recorrido con un ninot de Joan Fuster. No era el día de la cremà, pero los falleros no pudieron aguantarse y Fuster y sus libros no se salvaron de la quema.”

Podem creure que el fet no afecta Fuster, però jo no ho tinc massa clar, sobretot després de saber que son pare i sa mare estaven encara vius, eren i vivien en un poble menut i tenien poca salut. Mentre la figura de Fuster cremava, i no precisament en un falla en companyia de la resta de “ninots, l’escriptor treballava en fer-nos entendre el que Ausiàs March, a Vicent Ferrer o Isabel de Villena ens volien explicar amb les seues obres. Poca broma.

Ernest Martínez Ferrando, en una carta adreçada a l’amic i datada el 5 de maig de 1963 escrivia “Un cop llegit el llibre (excel·lent) trobe lamentable la campanya d’indignació contra ell...En la campanya, doncs, potser anaven involucrats sentiments inconfessables. Aquest llibre, amb el temps, pot produir efectes saludables; és ben grotesc l’ambient de tòpic empedreït, de rutina, de nyonyeria, etc..., que manté com adormida la ciutat, amb Almeles, confits i m. en els dits...el llibre, com a revulsiu, el trobe molt saludable”

I ara, preguntem-nos, quantes i quants de nosaltres - i enteneu-me bé el pronom- hem llegit el llibre, els llibres que provocaren la reacció dels nostres enemics - i enteneu-me bé el susbtantiu-.I, si els hem llegit, què hem aprés? Díria, citant a Martínez Ferrando que encara no hem aconseguit llevar-nos la “m. dels dits”.

Dones ferides, espècies úniques

Una xiqueta feliç a qui ningú ha obligat a deixar de ser xiqueta

“Només s’hi veu bé amb el cor. L’essencial és invisible als ulls”El Petit Príncep. Antoine de Saint-Exupéry

A Madagascar, un lloc remot, de nom exòtic i harmoniós, podem trobar tres famílies d'ocells úniques al món i sis espècies d'arbres baobab. Sí, aquells arbres esplendorosos, quasi humans, que coneixem per aquella història trista i única que Saint-Exupéry ens conta l’any 1943. En general, podríem estar d’acord amb el petit Príncep i canviar els nostres ulls pel nostre cor. Però, no serà hui, ni serà ara. Perquè volem que obriu els ulls, i les orelles i després volem que useu les mans, i les boques i els dits i tot el que se us ocorrega per fer córrer la història que us contarem. Una història de Madagascar, que ni és exòtica, ni única, ni és tan popular com els arbres rars, i els prínceps menuts. És una història repetida, una i mil vegades. És la història de milions de xiquetes africanes a qui vénen joves, les prenyen, i després les deixen parir sense que el seu cos puga i quan el fetus mor al seu interior, perquè no troba eixida d’aquella criatura venuda i violentada, li provoca una ferida única. I les deixen encara més soles i abandonades. Venudes, violades, prenyades, necrosades, expulsades de la maternitat per a sempre i, per això mateix,  repudiades i abandonades, amb 11 o 12 anys. Ho conta Almudena Grandes en l’article La herida innombrable, llegiu-lo amb els ulls, que segur que us travessa el cor.  

Una mujer que no vale para tener hijos no sirve para nada. Una mujer que expulsa orina sin control por la vagina está incapacitada para mantener relaciones sexuales, y tampoco puede trabajar, integrarse de ningún modo en la sociedad. A una mujer que, antes de llegar a ser una mujer, ha soportado ya toda esta cadena de calamidades, sólo le queda la opción de vagar por los caminos, vivir de la limosna que obtenga mendigando y buscar un hueco donde cobijarse en un mercado, el único lugar en el que un charco en el suelo no señala en público su infamia y la espesura de los olores fuertes le permite pasar desapercibida. Y así un día, y otro, y otro más, para millones de niñas, de mujeres africanas

I si penseu que el que es fa amb les criatures no té nom, si penseu que no és possible tanta crueldat, ni tan mala fel, si us sorprén que la pobresa i els prejudicis puguen ser tan devastadors per a les dones, si, per un segon, heu dubtat de la necessitat de defensar els drets de les dones en el nostre món, us contaré encara una altra història. Traslladem-nos ara a l’Índia, a la del Taj Majal, rar, únic, fet per amor a una dona. Molt propet, Vrindavan, on 15.000 dones que han perdut l’amor i el respecte arroseguen les seus vides, penes. I, quan moren, els seus cadàvers vestits amb bosses de plàstic, reposen en el fem.

L’any 1987 es va prohibir la pràctica del “sati” una antiga tradició hinduista segons la qual la dona, en un acte d’amor suprem, es llançava, viva, a la pira funerària de l’home. Es canvià aquell “sacrifici ritual” per l’obligació de mantindre el dol de per vida, reprimir qualsevol desig i necessitat.  La gent fuig de les viudes perquè les consideren culpables de la mort de l’home. Pobresa, religió, interessos creats -per quedar-se amb les herències-marginalitat. Les van traure de la pira funerària per abocar-les a la pobresa extrema, a la mendicitat. Les nostres protagonistes són viudes, aproximadament uns 33 milions de dones, mortes en vida que es mouen silenciosament pels carrers. I ningú les veu.