La rateta que deixà d’agranar l’escaleta

Un bon dia la rateta va mirar les seues mans i se les va veure buides. “Què m’ha passat?”. Es palpà la cara. La tenia tan seca i deshidratada. Va seguir pujant i palpant i es trobà una espècie de fregall aspre i enganxós —era el seu cabell—. No sabem quin impuls irrefrenable va arrossegar les mans —les seues—al cul —el de la rateta. Estava fred, mort, sense ni un alé de vida. Ni per un sol moment ella se l’havia imaginat així!

Massa sorpresa i excitada per parar-se a plorar i pensar en com de desgraciada havia sigut, va reseguir el seu cos, tot el seu cos. Sensacions noves, una immensa alegria, una por ansiosa, un ofec excitant... Ja no trobà l’escaleta!!!

Tindre les mans obertes, les mans lliures va fer que la rateta, una vegada sobreposada del primer ensurt, es posara, faenera com era, a pensar. Les mans lliures de pols i de pena.

La rateta vivia amb aquell que per la nit dormia i callava i que de tant dormir i callar havia acabat fent-se invisible. El dia que la rateta va mirar les seues mans —buides—, el que callava li va preguntar: “Què fas?”. La resposta de la rateta, va fer parlar al que callava i despertar a qui dormia. La rateta en lliurar-se de la granera es va trobar la vida i un company.

Heu de saber, no obstant, que encara queden en aquell poble, menut i deliciós, moltes ratetes amb graneres a les mans a les quals ningú els ha explicat el que li passà a la nostra amiga. Qui, de vosaltres, els ho vol contar?