Diari d'estiu d'una dona apòcrifa
Només hem sabut crear paisatges que es dolen i abandonem. Els boscos són antenes i les parets, amagades, s'esquerden. Tenim l'espai de fòra i el de dins. I no som capaces de crear bellesa en tots dos.
Durant l'estiu la ciutat abandonada ha quedat en mans dels animals abandonats i totes les soledats encaixades en els apartaments refrigerats. Ara estem a punt d'obrir les finestres a la tardor.
3 comentaris:
Preciós, real e imaginatiu. Serà pitjor a la tardor? Las capsetes, els calaixos, els espais, les mides, l’exactitud de les distancies...
Vindré a llegir, a sentir la bellesa de les paraules.
Abraçades,
Montse.
Sóc molt considerada amb les capsetes i els calaixos des que vaig conéixer aquell personatge misteriós i estimat de la novel·la "Crineres de foc", de Mª Antònia Oliver, que s'ocupava d'omplir els calaixos, i les capsetes: "Sempre hi ha un lloc per a cada cosa".
Vine sempre que pugues, m'agrada que em visiten.
En tot cas el diari s'acaba el 31 d'agost, però tinc preparada una altra cosa.
Vaja! No ho havia pensat, es cert, s'acaba l'estiu.
Espero d'altres textes, dons.
Una forta abraçada,
Montse.
Publica un comentari a l'entrada