Diari d'estiu d'una dona apòcrifa
Ara que comença a buidar-se la platja carregada d'angoixes, gent i mosques, m'he retrobat amb els únics tres versos d'aquell quasi poeta. Aquell que renuncià als seus versos perquè li semblaven banals, imperfectes... Era millor mirar-los i corregir-los constantment, diàriament, que deixar-los lliures, impresos i imperfectes. Aquell quasi poeta que deixà el joc, i la ploma i s'amagà darrere les cortines. Abans perfectes que compartits!
4 comentaris:
Què bonic!!! Però ara vull llegir els tres versos perfectes i no publicats..., jajajaja!!
Això no és possible, els tres versos perfectes se'ls quedà el poeta.
Arribo saltant com una granota...´
És veritat que de vegades només que corregim i corregim, i desprès el que ens sembla més imperfecte, és el que més arriba a la gent. Paradoxes de la vida.
Felicitats pel teu blog, et seguiré llegint!
El salt ens fa avançar. M'alegre que t'hages parat.
Torna quan vulgues, però usa la granera.
Publica un comentari a l'entrada