La xiqueta dels volants




Guardava un secret i guardava una pena.

Aquella bata blanca de volants que tant estimava,

aquella que ja no podia distingir del somni...

L'armari de fusta, fosc per fora, fosc per dins,

s'havia engolit el somni, la bateta.

Els volants de la innocència s'havien perdut en tancar la porta,

ennegrits com l'ànima d’un botxí.

Si no teniu el cor fort, no la mireu, no la busqueu!

La seua és una pena tan gran i tan profunda

com el cau de l'armari que atrapà el seu secret.

Ni volants, ni innocència.

Ja s'encarregà sa mare d'això!