Armaris plens



Diari de nit d'una dona acròbata



Sempre m'he sentit incómoda amb el meu cos. Bé, no sempre. En alguna estranya i escassíssima ocasió, em trobe estupenda. La febre, però, dura poc i torne-m'hi que no ha estat res! Amb els anys he aconseguit disposar d'un armari ple i homogeni. Tot, o quasi, és de color negre i de formes més o menys paregudes. La meua roba és nova o gastada, però familiar i monocolor. Sense sorpreses. Com la meua vida. Una íntima confessió: el que li negue al meu cos, li ho consentisc als meus peus. Que també són part de la meua vida!