Les meues dones La ràbia la va matar. Llavi contra llavi, dent contra dent... Hi havia qui mostrava un interés, exagerat, pel seu xapurreig. N'hi havia qui no es podia aguantar el riure i li fugia. Era, no obstant, obstinada i xarradora. Mala combinació.
Aquest poema/microrelat m'ha agradat molt. Potser el que més de tots els que t'he llegit.
Anònim ha dit…
Jo tampoc sé si és un poema o un microrelat.De fet li he provat totes les formes. I m'emociona que digues això perquè sempre l'havia pensat com inacabat.
Ha començat els des-confinament estan les criatures preparades? Significa que s'acosta el final del viatge? Els temps són confusos i les criatures no saben ben bé com acabarà tot, quina època més estranya els ha tocat viure.
Les nostres criatures continuen perdudes per una mar de desconcert. No sabem quan arribaran a port, ni quina serà la nova terra que les acollirà, però res no les atura i continuen navegant. Entreu i escolteu la seua història... I ja sabeu que només són anotacions del diari de navegació per a no perdre el rumb.
Mirant el blog, Manola Roig Cinc poetes contra la violència de gènere, elles canten, afirmen, alerten i les seues paraules ens serveixen per recordar-nos qui som, què som i quina és la nostra força: veus d’un mateix cant, arrels que busquen constantment i cors salvatges i sang que bull i terra fèrtil. Recordem les mortes i consolem les vives. Diu Rosa Leveroni Són veus d’un mateix cant....Oh melangia tan tendrament subtil de la tardor que em poses nou encís dins de la via i fas més amorós el meu dolor!... Afegeix Clementina Arderiu Si visc no visc. ... Ni mar ni treva ni l’or del cel. La meva arrel, si es torç, no es lleva. Perquè, en el risc, si visc no visc. Alerta Maria Àngels Anglada Convidar les poetes és cosa perillosa. Dic les poetes, no els joglars del rei. No treuen cap colom de dintre d’un copalta, però potser dards de flama del seu fatigat cor o d’una nit insomne. No us en f
Comentaris
Publica un comentari a l'entrada