Passa al contingut principal

La trilogia de la mort (II): La mare de la seua germana



I es tornà una estàtua de pedra. Va perdre el color i la calor. Les pedres es trenquen, però no ploren, no criden no senten... Ser pedra era una bona manera de passar per eixe dolor, pel dolor lent de la mort. Ser pedra compacta. Creure fermament, amb la fermesa de la pedra, que la mort l'havia alliberat del seu sofriment, ara ja sense esperança. Tindre la convicció que la mort el va ajudar.
Mans fredes que no va poder tocar... i li cantava “de profundis clamavi atque domine... ja no cantarien més junts... tu inert, jo pedra. Tu alliberat, jo subjugada, presonera del teu record, del teu dolor, de la teua mort. Aquella última i íntima visió em va convertir en estàtua de pedra per fora, per dins.
I com de ràpid és el procés que ens fa pedres si en tenim necessitat i la voluntat ens acompanya. I quanta estabilitat ens pot donar ser pedra. I quina llàstima que el temps les resseque i les trenque. I qui sap com s'arregla una dona-pedra trencada?

Comentaris

novesflors ha dit…
De vegades una pedra pot cridar. Com aquella que cridava PAAAAAA! (Crec que era de Quim Monzó).
Anònim ha dit…
No ho recorde, però si ho diu Quim Monzó és cert. O com deia aquell altre: Se non é vero, é ben trovato!
Gloria ha dit…
Ya lo sabes ... el agua que fluye dentro de ella, refluirá por entre sus grietas, rompiéndola como se parte el cuerpo de una madre, dando paso a una nueva vida.
;)
Unknown ha dit…
Si que ens dona estabilitat ens ser pedra. Ja pot ploure, tronar o pedregar que, aparentment, et rellisca tot. Mentrimentres, l'aigua va entrant, lentament, per les teues esquerdes. I una freda nit, en congelar-se, farà esclatar la pedra en mil miquetes... Aleshores (com solen dir els qui encara creuen): Déu proveirà...

Entrades populars d'aquest blog

Criatures Impossibles. Quadern de Bitàcola. Dia 23

Les nostres criatures continuen perdudes per una mar de desconcert. No sabem quan arribaran a port, ni quina serà la nova terra que les acollirà, però res no les atura i continuen navegant. Entreu i escolteu la seua història... I ja sabeu que només són anotacions del diari de navegació per a no perdre el rumb.

25N Contra la violència de gènere: Cor salvatge i terra fèrtil

Mirant el blog, Manola Roig Cinc poetes contra la violència de gènere, elles canten, afirmen, alerten i les seues paraules ens serveixen per recordar-nos qui som, què som i quina és la nostra força: veus d’un mateix cant, arrels que busquen constantment i cors salvatges i sang que bull i terra fèrtil. Recordem les mortes i consolem les vives. Diu Rosa Leveroni Són veus d’un mateix cant....Oh melangia tan tendrament subtil de la tardor que em poses nou encís dins de la via i fas més amorós el meu dolor!... Afegeix Clementina Arderiu Si visc no visc. ... Ni mar ni treva ni l’or del cel. La meva arrel, si es torç, no es lleva. Perquè, en el risc, si visc no visc. Alerta Maria Àngels Anglada Convidar les poetes és cosa perillosa. Dic les poetes, no els joglars del rei. No treuen cap colom de dintre d’un copalta, però potser dards de flama del seu fatigat cor o d’una nit insomne.                               No us en f