La trilogia de la mort (II): La mare de la seua germana



I es tornà una estàtua de pedra. Va perdre el color i la calor. Les pedres es trenquen, però no ploren, no criden no senten... Ser pedra era una bona manera de passar per eixe dolor, pel dolor lent de la mort. Ser pedra compacta. Creure fermament, amb la fermesa de la pedra, que la mort l'havia alliberat del seu sofriment, ara ja sense esperança. Tindre la convicció que la mort el va ajudar.
Mans fredes que no va poder tocar... i li cantava “de profundis clamavi atque domine... ja no cantarien més junts... tu inert, jo pedra. Tu alliberat, jo subjugada, presonera del teu record, del teu dolor, de la teua mort. Aquella última i íntima visió em va convertir en estàtua de pedra per fora, per dins.
I com de ràpid és el procés que ens fa pedres si en tenim necessitat i la voluntat ens acompanya. I quanta estabilitat ens pot donar ser pedra. I quina llàstima que el temps les resseque i les trenque. I qui sap com s'arregla una dona-pedra trencada?

Entrades populars