Les sabates de xarol

Publicat per el dia
[tacons.jpg]
Les sabates roges de xarol, amb un taló de vertigen impedeixen que es moga amb rapidesa. Les necessita, però, com l'aire espés dels trens que la mantenen viva. Sense les sabates fa temps que s'hauria mort per esfumació.
D'estació a estació, de tren a tren, la multitud que baixa o puja l'hauria feta desaparéixer. En canvi les seues sabates roges, de xarol, altes, incòmodes, desafiants, fora de lloc, sense elegància, la mantenen viva. L'aïllen, i destaquen el que vol ser. Actuen com un cercle de foc que la protegeix i l'allunya de la massa que li fuig. Que la tem.

Comentaris

MGJuárez ha dit…
És la il•lustració de la Manola, mes difosa... oi? Molt personal, amb aquest color vermell sobre els negres, la figura de les cames omnipresents davant de tothom... sempre m’ha fet pensar en això en una mica de marcatge... ei, sóc aquí!
Ara el text m’ho confirma.
Les sabates. Una icona? Una referència identificativa de la personalitat? Vaig escriure un petit poema –disculpa’m d’intromissió ara, ja sé els meu poemes no tenen gaire reso, però com persona creadora que sóc, el cito: Sabates, sabatons-, on justament feia referència a les sabates com a distintiu de la personalitat. Dons finalment, jo prefereixo tindre despullats els peus i nedar, potser per arribar fins al fons de les coses, o potser per amagar-me d’elles; de fet sóc un peix perdut i transparent.
Una forta abraçada,
Montse.
7 de novembre del 2009, a les 8:19
Jordi Cirach ha dit…
Hola! M'ha agradat molt el teu blog, el trobo molt interessant, i sobretot m'ha cridat l'atenció especialment aquest post, jeje

Bé, desitjo que també t'agradi el meu. Una abraçada :)

L'imperdible de ℓ'Àηimα
8 de novembre del 2009, a les 19:53
rosa roig ha dit…
Supose Jordi que el teu blog és l'imperdible, i et visitaré. Des que ma iaia va morir que no havia sentit parlar d'imperdibles. Per a ella, eren com Déu. Els portava a sobre, s'hi encomanava i ho resolien tot.
9 de novembre del 2009, a les 23:22
rosa roig ha dit…
Benvolguda montse, poque coses m'agraden tant com anar descalça pel sol fred, i nadar. No obstant, m'atrauen apassionadament les sabates. Vaig escriure el conte i Manola dibuixà les sabates. Vaig quedar tan enamoradeta que me l'he quedat per a quasi tot, el perfil, el facebook...al remat, m'ha semblat hora de tronar-lo al seu espai.
9 de novembre del 2009, a les 23:25
MGJuárez ha dit…
Es nota aquest amor que dius; no el canviïs (bé es un desig, no una ordre), no sé, es molt identificatiu teu, no et sabria reconèixer amb d'altre distintiu.

Gràcies,
Montse.
10 de novembre del 2009, a les 0:10
bajoqueta ha dit…
Quin mal de peus de pensar amb unes sabates així. Però és ben cert que hi ha gent que necessita anar vestida d'una determinada manera per sentir-se segura.
19 de novembre del 2009, a les 11:51
Anònim ha dit…
En realitat, Bajoqueta, totes ens vestim per viure. I no és cap maledicció dels Déus, sinó una decisió intel·ligent, crec.

Gràcies pels comentaris!
19 de novembre del 2009, a les 18:05

Publica un comentari a l'entrada