De menut una amarga experiència va somoure l'arrel del seu pensament.
Confonia les paraules com qui confon els colors.
Els verbs només ho eren fugaçment.
Un article no sempre acompanyava el seu nom.
Mai però es desanimà,
assajava, feia provatures.
Inventava noves formes.
Un dia construí una frase amb sentit,
va ser tanta la força del seu entusiasme que el que va dir es va acomplir.
I sabeu això com és de perillós?
3 comentaris:
Llavors si els dels colors són daltònics, com són els dels mots, dalmòtics?
Salut, RR.
¿Y no es precioso ese dibujo de El cielo y el mar de Manola?
me encantan esos dibujos, mas bien pinturas en tonos azules.
Del texto no comento porque temo equivocarme en el matiz de alguna palabra.
Saludos.
Els dalmòtics, en són molts. Les paraules, ajustades al matís, són difícils. Parlem, totes i tots, per aproximació. El que és més estrany és que pugam avançar, estimar...
Agraïm i estimem les vostres paraules, Alfaro i Begonya.
Publica un comentari a l'entrada