Si les paraules són les justes, no fa falta usar-ne ni moltes ni massa. L'excés de paraules és necessari si no ens entenem.
Va ser un dia llarg. Un dinar de comiat amb paraules amagades, no déiem el que volíem. La meua mirada es trobà amb la seua desgràcia, i s'amagà. Usarem les paraules com una distracció, com un engany, no podíem plorar i ens llançàrem paraules.
Després ella usà les paraules per ferir, per provocar dolor. Bruixa maligna que converteix paraules d'amor en sagetes enverinades. Cap esforç per comprendre.
I Serrat que canta “entre tu y yo la soledad y un montoncito de escarcha, ay amor”.
I sé que no podrem refer res, només el camí que ens porta cada dia al tren. A la realitat. A la vida, la mala vida. Tan difícil és eixa paraula, la justa?
3 comentaris:
Hola, som nosaltres, la mare i la filla, la més menuda té ganes de vore la casa, la major a l'ama.
Vol un blog, un blog, un blog..!!! No sé que en farem d'ella. Potser una nova història...? Fins i tot les nines de la menuda 't'hechen de menos'... volem vacances, jaaaaa!!!! És hora de sopar, adéu!
bona nit i besets a l'amo de la casa.
La paraula justa... aquesta neix del cor. No hi han de millors ni de pitjors... només les que neixen per donar-se, per mor dels altres. No son moltes ni poquetes, només les que es volen dir, deixar per reconfortar, per gaudir, per riure o plorar plegats, o sols.
Costa de dir les paraules, de sentir la pròpia veu, de portar-la a l’oïda amiga, de compartir-la . Jo voldria regalar-vos una (mare i filla blogueres): rial
Quina petita pàtria
encercla el cementiri!
Aquesta mar, Sinera,
turons de pins i vinya,
pols de rials. No estimo
res més, excepte l'ombra
viatgera d'un núvol
i el lent record dels dies
que són passats per sempre.
Salvador Espriu (1913-1985), Cementiri de Sinera II (1946)
Besadetes,
Montse.
Espriu tenia la paraula justa, amb pocs ornaments, precisa. Un poeta partidari dels verbs?
Les mares i les filles esteu plenes de sorpreses! Us penjaré un post, i us el dedicaré.
A la mare i la filla que m'"echen de menos", els diré que les moixites abandonen la nostra buganvíla, camí de l'hivern.
Besos, de morros!
Publica un comentari a l'entrada