Estem en La vanguardia

I com la meua germana Manola és una artista , durant tota la setmana a l'espai de participació de La vanguardia li penjaran els dibuixos amb què ha il·lustrat el blog.

Reproduisc el text  i el dibuix de hui. Demà més.






Encara no sé perquè pinte
Si em pregunteu us diré que no sé encara perquè dibuixe, però he comprés que la meua vida ja no té sentit sense els dibuixos i les fotografies. M’ha costat quaranta-tres anys començar a asumir-ho. Des de ben menuda comencí a pintar, primer la meua cara i a les meues nines. I comencí a fugir. Ser la més menuda d’una familia atípica, amb una germana i un germà estranys i desapegats, no em va ajudar massa a trobar la meua identitat. Tindre fama de malcriada i d’artista, tampoc em va centrar massa. Com de joveneta no m’ agradava gens l’escola, l’autoformació m’ha acompanyat des d’aleshores. I seguia fugint dels colors.

Un viatge, per Europa m’acostà des de Sueca- Ribera Baixa- al cor de l’home amb qui compartisc vida un fill, una filla, i tots els deutes d’un vida moderna. No sabria dir realment quina és la meua professió, perquè no en tinc una només. Sóc treballadora autónoma, però no em sent ni empresaria, ni emprenedora.He treballat molt per criar la meua filla i el meu fill, però tampoc diria que ser mare siga la meua professió. La concentració en la cuina em fa feliç, però ser cuinera no em defineix.

Jo no sé perquè dibuixe, però ara ja no m’aturaré. El dolor, la ràbia i la soledat que acompanya la malatia i la mort del meu germà, quasi el mateix dia que va nàixer la meua filla acabaren per abocar-me a buscar noves maneres de sentir-me viva, de recuperar la felicitat, de deixar de veure el món com un lloc hostil…Criar el meu fill, d’infinita fantasia, i la meua filla, de curiositat desmesurada, m’han ocupat la creativitat durant molt de temps. I així, jugant, he tornat a pintar. Primer per acompanyar els dibuixos d’ell, i després per acabar-li a ella, tot el que la seua poca paciència li impedeix colorejar.

La meua germana, un poc punyetera i atrevida, començà a deixar per escrit el rastre de la pena i amargura, que compartim,. Imitava la literatura, jugava amb el relat i la poesia, i em mostrà el meu treball. Així destil·lant el dolor de les dues trobí el lloc on m’he detingut. He deixat de fugir i afronte el paper en blanc, i s’ha omplert de colors i d’imatges per a unes histories que sempre em fan plorar.

Internet ha permés que el joc privat s’haja transformat en una cosa que escapa del meu control, i em sorprén cada dia. Passí d’il·lustrar amb dibuixos els microrelats de la meua germana, a jugar amb la fotografia, i crear, definitivament, histories pròpies.
Mantinc un blog http://vidapervida.blogspot.com, i una pàgina a flickr, http://www.flickr.com/photos/42930867@N07/, amb el nom de Nela66 a la qual dedique  tot el temps que tinc, que és ben poc.

No tinc tècnica, però m’agrada dibuixar amb llàpis i pintar amb colorins. Les ceres i la seua textura m’apassionen. Sóc, però una pintora “de moment” i “d’inspiració”. Pinte amb el que tinc més a la mà. Dibuixe i prou, perd el món de vista. La cerámica, el fang, vore creixer formes d’un material tan bast com la terra i l’aigua, i embrutar-me les mans també m’entusiasmen. Ara, jugue amb la fotografia manipulada amb Photosop, i sent recuperada la inocència de quan era menuda i les nines, m’ajudaven a inventar-me un món i la meua vida.
He deixat de fugir i he decidit que no perdre res per compartir amb qui vulga mirar el que faig.
 

Entrades populars