La dona de les bosses



















Acaba d'arribar el seu tren. Massa prompte. Se sent insegura. Incòmoda. Avança. Torna a mirar la pantalla mentre camina. S'atura. Allí, enmig de l'estació de trens no sap què fer. És massa d'hora! Sents els tics, tots els seus tics. Ara un ull, i l'altre, sense control. No pot estar ací, palplantada, sense avançar. Tampoc pot tornar al tren, la seguretat. La seua seguretat i la calma. Per què la jornada de treball hui ha sigut més curta? Eixe temps que li sobra l'aboca a la desesperació.
I li cau una bossa. I després li'n cau una altra. En intentar recollir-les se li escapa el contingut de la bossa de mà, s'escampa pel terra. Hi ha qui s'ajoca i l'ajuda. I durant un breu instant sent la solidaritat d'un altre ésser humà, això la reconforta. El temps, que la persegueix l'atrapa. S'ha acabat. Són les set de la vesprada.
L'estació central ja no serveix de refugi, reprén el camí cap al seu martiri, cap a sa casa, cap al seu home...

Entrades populars