El trajecte més llarg

El trajecte més llarg que li permet fer la seu filla menuda, la que encara viu amb ella, és arribar fins València, i tornar. I ho fa, i el recorre una vegada cada quinze dies. Les seues amigues prefereixen anar a missa o a la perruqueria. Llocs on la confessió dels pecats, propis i aliens, forma part de la conversa. És cert que els pecats que es confessen allí ens portarien de cap a l'infern, de no ser pel perdó, que també allí es reparteix.
Ella, no. Ella no vol confessar pecats, és massa vella per a tindre'n. Tampoc vol sentir com parlen malament les unes de les altres, ni té el menor interés per fer-se passar per víctima de les seus filles. I menys encara malparlar de la dona del seu fill. Fa temps que va entendre que tenen unes vides tan atapeïdes que cada dia és més difícil fer encabir-hi una anciana.
Ella vol pujar al tren i deixar-se dur, en silenci, pel balanceig... com quan ballava amb l'home. Quasi no s'hi veu, però és suficient per pujar al tren i fer una anada i tornada ràpida. Quasi ni es mou,  ni gosa respirar.
Recupera la seua vida cada quinze dies, amb el tren, dalt del tren i en arribar a casa el record i l'esperança la mantenen viva.

Entrades populars