Sa mare tingué la culpa.
Com sempre!
Si voleu el podeu anar a veure, ni s'ha mogut ni es mourà.
Un bon dia aquell xiquet,
d'ulls de parany i d'atzabeja,
es quedà mirant el cel i
la seua immensitat l'atrapà.
El xiquet continua mirant el que no té fi.
I somriu.
Com sempre!
Si voleu el podeu anar a veure, ni s'ha mogut ni es mourà.
Un bon dia aquell xiquet,
d'ulls de parany i d'atzabeja,
es quedà mirant el cel i
la seua immensitat l'atrapà.
El xiquet continua mirant el que no té fi.
I somriu.
Comentaris
Ai aquests fills!!
Hom no vol baixar de la montanya perquè decideix evolucionar a cargol gegant. L'únic cargol del món que riu (del món? dels altres éssers humans? de sí mateix? o del per què de tot plegat?). Quasi sempre som nosaltres els qui hem d'esbrinar o no, el per què del riure i del somriure dels altres.
Ara aquest que vol perdre's en el cel, però aquest espai està força concorregut: Déu, la Santíssima Trinitat, Alà, Yavhè, Krishna, per no parlar de totes les verges Marias que són i seran...i els sants...gent massa complicada per a un nen.
Potser la virtut dels dos poemes sigui situar als nens a dos extrems oposats, dues formes d' imaginar l'espai i no només des de l'arbitrarietat de les fantasies infantils. Per això, suposo, aquests nens riuen... riuen de tot allò que vam perdre nosaltres quan li vam fer lloc als notres equipatges a la senyora conciència.
Ara, la donueta, prenyada com el quatre que la senyala -el quatre,l'únic home eternament prenyat- que prengui nota perquè el seu nen o nena no podrà ser ni cargol ni cel, aquests llocs ja estan agafats ..potser sigui aigua, potser sigui foc?
Rosa, m'agrada el que escrius
i ja saps més donuetes i mes nens d'aquests
salut,
hugo
Sempre he pensat que hi ha xiquets que preferixen escapar a créixer. I trobe que els passa més als xiquets que a les xiquetes!
De totes maneres mira't les meues xiquetes a les entrades de Mares i filles.
Em reconforta que t'agrade el que escric. I per cert, que em dius de les Rondalles de Marta?
Publica un comentari a l'entrada