La dona perfecta i el trajecte final

Mai ha treballat fora de casa. Sa mare la crià bé, per al matrimoni, per als fills. Seu al tren com l'ama. Amb elegància. No li falta cap detall, els pantalons i el rellotge, les ulleres de sol... i el perfum. És d'aquelles dones, pertorbadores per la intensitat de l'olor que deixen en passar. Un aroma que les identifica però no és real, tan postís com elles mateixa. No és seu i en canvi les anuncia.
Sempre que ve en tren ho fa sense un objectiu clar “ me'n vaig a València!”. Puja i deixa de tindre sentit la seua vida. Baixa i enmig de la promiscuïtat dels cossos de l'andana, perd el rumb.
La retorna al món el contacte plastificat de la targeta de crèdit. Mira què ha comprat, tan mínim, tan elegant, tan escàs i ben empaquetat! Sap que ha arribat l'hora de tornar. Confia en la tornada. El camí, el viatge de tornada la recompon: té un destí, el final del trajecte. Allí les cortines noves i el sopar del cap de setmana amb els sogres, tan rics, tan impertinents, tan insuportables, tan eterns. La perfecció també necessita un descans.