Passa al contingut principal

Concurs relats Poe:La dona suicida

El que té de bo la xarxa és que acabes enganxada a coses que ni pensaves, així és com em vaig decidir a participar en una iniciativa interessant que conjuntava microrelats i contes de Poe. Com ja han donat el premi, ja puc penjar la meua participació i enllaçar els contes guanyadors i finalistes. Enhorabona a qui ho organitza, a les persones que participen i a les i els guanyadors.

Guanyador: "Prematur", de Jordi Masó
 Finalistes: "El nadó", de Martí Sunyol i  "Atrapat", de Mercè Moreno.




 La dona suicida

 

La carta reposava entre els dits, flonjos i freds de la seua dona.  Havia reconegut la seua lletra, neta, fina, sense errades: Guardaré el secret. Perdona'm i oblida-te'n.Una caligrafia perfecta, unes ungles  arreglades i roges, un olor apegalós que ho havia impregnat tot els darrers 20 anys i que ni morta l'abandonava.
Abans del suicidi conjugal, amagar la seua homosexualitat s'havia convertit en obsessió, que el descobriren en angoixa. Ara, mentre contestava les preguntes de la polícia, i observava indiferent les manipulacions del personal sanitari, pensava i decidia. Sol, vidu, culpable i desconcertat per la mort, la veritat i la confessió pública de la seua homosexualitat, era l'única eixida digna, i l'únic acte de rebeldia. No assumia ni l'oblit, ni el perdó. De fet, no li agradaven els secrets ni les dones suicides.

Comentaris

Entrades populars d'aquest blog

Criatures Impossibles. Quadern de Bitàcola. Dia 23

Les nostres criatures continuen perdudes per una mar de desconcert. No sabem quan arribaran a port, ni quina serà la nova terra que les acollirà, però res no les atura i continuen navegant. Entreu i escolteu la seua història... I ja sabeu que només són anotacions del diari de navegació per a no perdre el rumb.

25N Contra la violència de gènere: Cor salvatge i terra fèrtil

Mirant el blog, Manola Roig Cinc poetes contra la violència de gènere, elles canten, afirmen, alerten i les seues paraules ens serveixen per recordar-nos qui som, què som i quina és la nostra força: veus d’un mateix cant, arrels que busquen constantment i cors salvatges i sang que bull i terra fèrtil. Recordem les mortes i consolem les vives. Diu Rosa Leveroni Són veus d’un mateix cant....Oh melangia tan tendrament subtil de la tardor que em poses nou encís dins de la via i fas més amorós el meu dolor!... Afegeix Clementina Arderiu Si visc no visc. ... Ni mar ni treva ni l’or del cel. La meva arrel, si es torç, no es lleva. Perquè, en el risc, si visc no visc. Alerta Maria Àngels Anglada Convidar les poetes és cosa perillosa. Dic les poetes, no els joglars del rei. No treuen cap colom de dintre d’un copalta, però potser dards de flama del seu fatigat cor o d’una nit insomne.                               No us en f