EL conte comptat a 365 contes



Tenia els dies comptats, 365, ni un més. M'ho va explicar una metgessa simpàtica i empàtica just el mateix moment en què s'acabaren les proves, doloroses i molestes, que només van servir per determinar que la meua malaltia, irreversible i estranya, em mataria. Aquell hospital de vistes idíl·liques, tenia més pensionistes per metre quadrat que els berenars de la Diputació de València. Confesse que la serenitat i seguretat amb què m'anuncià el meu final em semblaren envejables, admirables. Ni dubtes, ni subterfugis, ni vacil·lacions, 365 dies i ni un més.
Aquella doctora sabia què tocava fer i ens proposà, allí mateix, un pla de treball i un pla de vida. Per a nosaltres tanta fermesa era com l'alé de Déu i l'esperança i la rutina, i el no pensar en res més que en obeir. Nosaltres que ni diners havíem dut damunt, ni roba per quedar-nos, que no havíem canviat l'oli del cotxe, ni recordàvem on estava el testament..., nosaltres ens rendírem davant tanta calma i seguretat.
El meu era un cas tan estrany, d'una malaltia tan rara que calia estudiar cada segon de la meua vida, de la meua pròxima mort. I documentar-la. Vaig signar en aquell moment de confusió tots els permisos legals que em posaren davant. I en poc més de 3 mesos em trobí amenaçada de mort, observada per tota mena d'individus, filmada per l'endret i pel revés, sense intimitat, incòmoda, tractada com un experiment, humiliada i sense el meu olor de dona. Sense llibertat.
El matí que no em deixaren baixar a xarrar amb les meues amigues de l'entrada, vaig entendre la magnitud del meu error. Fúria, ira, depressió, claredat, estratègia i un pla per a la venjança han ocupat tot el meu temps. L'equip que m'ha acompanyat cap al descans definitiu que per a mi suposarà la mort, no sap què els he preparat. A elles i a ells. Com en les tombes antigues de les reines i faraons egípcis, els meus nous servidors m'acompanyaren en l'últim ritus funerari. I així els 365 dies seran el final, esperat per a mi i sobtat per a la resta. I és que la mort ens iguala.

Nota de l'autora: Sense proposar-nos-ho hem acabat jugant amb les paraules. L'amiga Bajoqueta ha canviat el títol que li havia enviat per Dies comptats, una correcció que m'ha fet pensar en una nova manera de veure-ho, per què els dies els he contat, encara que la protagonista els comptara. En fi, coses de la llengua.

La col·laboració en el seu blog ha estat entretinguda i gratificant. Allí podeu trobar de part de vidapervida tres històries. El blog està a punt d'acabar el motiu pel qual va crear-se, hui ja té 362 dies.

Estimadíssim Marc
Silencis
Dies comptats