De menut no podia parlar.
Més tard va decidir que no volia fer-ho.
Després va entendre que preferia el món que ell dibuixava a l'altre.
Massa soroll!
Aquell sol esplèndid el va decidir a pintar aquella immensa porta
per on entrà per no eixir mai més.
I així va ser com es convertí en el seu millor dibuix.
Té una sala pròpia en el museu.
No necessita llum.
El dia que se n'entrà per la porta,
la llum del sol l'acompanyà.
Qui el mira no pot deixar de somriure
i per això el miren
i a sa mare no li agrada.
A qui, però, li importa el patiment d'una mare.
7 comentaris:
Me he leído ya al menos seis textos, hace pocos minutos que conozco el blog, pero me parece interesantísimo. Tanto que ya lo puse en mis favoritos y te aseguro que soy tu fan. ¿De qué antepasado habremos heredado esta bendita y más bendita locura nuestra?
Los dibujos de Manola también van a la par. Sabes, me acordé de determinados textos de Rafael Pérez Estrada, textos del estilo de "El vendedor de logaritmos", literatura de ensueño, versos que son totalmente un exorcismo de la fealdad que tantas veces nos rodea las horas. Entrar en tu palabra es alcanzar la desnudez y brillar como las playas de la infancia.
Enhorabuena,
Dolors
Un microconte molt ben resolt; m'agrada.
Salut i Terra
El xiquet dibuix, una preciositat de conte!
Crec que tots som una mica com ell, però ens falta un dibuix per on entrar.
Una abraçada.
Segur que hi haurà algú que sí li importi el patiment d'una mare.
Potser aquest algú o la mateixa mare, faria bé de guardar el dibuix en un calaix, on només ella el pogués mirar...
I canviar l'ús de la sala...
Petó
PS: Ha desaparegut el blog de les rondalles de Marta Pedres? Blogger em diu que no el troba!!
Estic malatusa i no havia pogut entrar al blog. Llegir el que em dieu és una inspiració. Benvinguda l'amiga anònima i les seues paraules. M'agrada que la paraula ens allibere dels patiments.
Sí Fra Miquel, amic, les Rondalles no estan perquè tinc un nou projecte per als seu textos,incompatible amb el blog. T'assegure que Marta, s'ha disgustat molt, però no pot ser de cap altra manera.
No sé si he d'interpretar que a la mare no li agrada perdre el fill de vista o no li agrada que el fill prengui camí propi...
Salutacions i èxits.
Crec, Olga, que el que a sa mare la fa patir és la fragilitat i la indefensió del fill, exposat a les mirades. En canvi, el fill és feliç perquè té el que volia. Una qúestió de mirades i perspectives.
Gràcies per la visita, i torna!
Publica un comentari a l'entrada