Passa al contingut principal

De víctimes i botxins. Hiyab i ablació. Nota de l'autora




M’he resistit a escriure per veure si passava la “febre denunciadora”, de totes totes exagerada. Però no.

Diré d’entrada que no sóc partidària de símbols que sempre acaben per limitar-nos. Ho deia Joan Fuster “Sense himne, sense banderes, sense visques”. També diré que poques coses ens allunyen tant de la llibertat com les religions i els seus fanàtics. Però també diré que en el debat sobre agressió contra els éssers humans sempre apareix alguna cosa que m’esmussa. Les nostres societats benpensants, i falsament escandalitzades, societats amerades de la doble moral cristiana</a> en totes les seues vessants, només veuen el que volen veure. El que li passà a la periodista Lydia Cacho en denunciar la pederastia infantil n’és un bon exemple.


Denunciem quan denunciem i acabem per preferir la denuncia del que es veu, que del que afecta a actes privats. El que passa dins de casa, en casa es queda. Es defuig el que és més tèrbol, el que es practica en família, el que només veuen els de dins, que és justament el que demana més atenció i valentia.Les agressions públiques o privades –culturals, religioses, per tradició…- no són justificables de cap de les maneres. I no obstant això, agressió per agressió, considere que les ablacions que es practiquen en Europa contra criatures indefenses són infinitament pitjors, més cruels i punibles que el hiyab extern que acompanya les adolescents als centres educatius. Triar, com en La decisión de Sofie, entre la mort del xiquet o de la xiqueta és difícil, dolorós. Però si s’ha de fer! 

La tria que l’opinió pública fa, no és la meua. M’indigna la falsedat en la denúncia de l’opressió del hiyab, i la ignorància de la pràctica de la mutilació femenina- per activa o per passiva-. Sense que es vegen indicis de persecució per als qui els la practiquen a les menors.En el debat sobre el hiyab assenyalem i acabem per criminalitzar les víctimes. En l’ablació, que té culpables clarament definitis i perfectament identificables i per tant castigables, optem per mirar cap a una altra part. 

Hiyab, sí, ablació, no? Esgarrifa, i mostra què estem disposats i disposades a assumir com a element de denuncia. Denunciem i perseguim el que es veu, oblidem i ignorem el que no. Lamentable. Penós. Cruel. Crec que el temps, l’esforç i les bones paraules, fins i tot convertides en norma, que hem emprat en la persecució de la imatge externa d’una opressió, s’hauria de multiplicar per mil en denunciar, perseguir i actuar contra un fet que és més cruel, i irreversible. Sí, perquè trié l’ablació i l’acte de mutilació genital femenina per concentrar la meua indignació.



Esta práctica cultural  cada año viola los derechos humanos de más de 3
millones de niñas. Según datos oficiales, en el mundo se estima que son entre 100 y 140
millones de mujeres las que tienen los genitales mutilados.

"Más del 95 por ciento de las mujeres originarias de países como Somalia,
Egipto y Yibuti han sufrido esta mutilación en alguna de sus diferentes
formas", declaró a Ameco Press, Julio Alonso, director de Comunicación de
la Organización Save The Children.

La mutilación sexual femenina se practica en 28 países de África:
Benín (50 por ciento), Burkina Faso (entre el 43 y el 66 por ciento),
Camerún (20 por ciento), Chad (60 por ciento), Costa de Marfil (60 por
ciento), Egipto (97 por ciento), Eritrea (90 por ciento), Etiopía (90 por
ciento), Gambia (entre el 60 y 90 por ciento), Ghana (entre el 15 y el 30
por ciento), Guinea (entre el 70 y el 90 por ciento), Guinea-Bissau (50 por
ciento), Kenia (50 por ciento), Liberia (entre el 50 y el 60 por ciento),
Malí (entre el 90 y 94 por ciento), Mauritania (50 por ciento), Níger (20
por ciento), Nigeria (50 por ciento), República Centroafricana (50 por
ciento), República Democrática de Congo (5 por ciento), Senegal (20 por
ciento), Sierra Leona (entre el 80 y 90 por ciento), Somalia (98 por
ciento), Sudán (89 por ciento), Tanzania (10 por ciento), Togo (12 por
ciento), Uganda (5 por ciento) y Yibuti (entre el 90 y 98 por ciento).


Pero también se practica en Europa, Estados Unidos y Oriente Medio entre
población inmigrante procedente de estos países.



Comentaris

zel ha dit…
Quanta raó, sempre mirem d'esborrar allò que fa mal als ulls de segons qui, però en canvi, callem les greus misèries, raó, molta!
rosa roig ha dit…
Gràcies, he dubtat molt en penjar o no penjar el post.
fra miquel ha dit…
Rosa,
t'he de donar les gràcies per penjar aquest post. He llegit amb deteniment la majoria d'articles que enllaces (alguns no se m'han obert,:o( com el de la doble moral cristiana ) i he pogut formar-me una idea més ajustada del que està passant.

La polèmica sobre el vel, el hiyab i també el burka s'ha polititzat molt. Com bé dius és una imatge externa i per tant fàcilment portable a debat públic. En canvi sembla que entrar en les intimitats de la família no és políticament rendible.
Passa una cosa semblant amb l'anomenada violència de gènere. Per moltes lleis que es fan per protegir les dones dels seus botxins, no sembla que estiguin essent prou efectives. Es coneixen els culpables i en molts casos no s'aconsegueix evitar que les dones que han denunciat morin a mans del seu perseguidor. No es castiga adequadament els denunciats? Però això potser és un altra tema.

L'ablació és una practica abominable i celebro que hi hagi gent al nostre país que està treballant per aturar aquesta pràctica, ajudant a nenes i a que les famílies o entenguin.
A la Xina (curiosament sota un règim dictatorial com el de Mao Tse-Tung), es va abolir l'embenat dels peus a les nenes. Alguna cosa semblant hauria de passar amb l'ablació a l'islam? Entenc que no ha de ser fàcil, doncs hi ha molts països on es practica l'ablació.
Potser caldria una mica de voluntat política...

Una forta abraçada

PS: no t'estiguis de penjar posts com aquest. Gràcies un altre cop
rosa roig ha dit…
Gràcies fra miquel, ja he corregit els enllaços que s'enganxaven. Et recomane que te'ls mires, el de la doble moral i el de la ignorància. La teua reflexió completa una part de la meua reflexió i ajuda a centrar-la més.
Sí jo també crec que és violència de gènere, i encara pitjor quan es tracta de menors.
Hi ha debats que necessiten molta informació i detall per intentar centrar-los. Però també és cert que la nostra societat amaga el que no li agrada, i s'escandalitza del que és més fàcil.
En tot cas criminalitzar, assenyalar, les víctimes i deixar lliures els botxins, és una mala pràctica.

Entrades populars d'aquest blog

Criatures Impossibles. Quadern de Bitàcola. Dia 23

Les nostres criatures continuen perdudes per una mar de desconcert. No sabem quan arribaran a port, ni quina serà la nova terra que les acollirà, però res no les atura i continuen navegant. Entreu i escolteu la seua història... I ja sabeu que només són anotacions del diari de navegació per a no perdre el rumb.

25N Contra la violència de gènere: Cor salvatge i terra fèrtil

Mirant el blog, Manola Roig Cinc poetes contra la violència de gènere, elles canten, afirmen, alerten i les seues paraules ens serveixen per recordar-nos qui som, què som i quina és la nostra força: veus d’un mateix cant, arrels que busquen constantment i cors salvatges i sang que bull i terra fèrtil. Recordem les mortes i consolem les vives. Diu Rosa Leveroni Són veus d’un mateix cant....Oh melangia tan tendrament subtil de la tardor que em poses nou encís dins de la via i fas més amorós el meu dolor!... Afegeix Clementina Arderiu Si visc no visc. ... Ni mar ni treva ni l’or del cel. La meva arrel, si es torç, no es lleva. Perquè, en el risc, si visc no visc. Alerta Maria Àngels Anglada Convidar les poetes és cosa perillosa. Dic les poetes, no els joglars del rei. No treuen cap colom de dintre d’un copalta, però potser dards de flama del seu fatigat cor o d’una nit insomne.                               No us en f