Vés al contingut principal

De víctimes i botxins. Hiyab i ablació. Nota de l'autora




M’he resistit a escriure per veure si passava la “febre denunciadora”, de totes totes exagerada. Però no.

Diré d’entrada que no sóc partidària de símbols que sempre acaben per limitar-nos. Ho deia Joan Fuster “Sense himne, sense banderes, sense visques”. També diré que poques coses ens allunyen tant de la llibertat com les religions i els seus fanàtics. Però també diré que en el debat sobre agressió contra els éssers humans sempre apareix alguna cosa que m’esmussa. Les nostres societats benpensants, i falsament escandalitzades, societats amerades de la doble moral cristiana</a> en totes les seues vessants, només veuen el que volen veure. El que li passà a la periodista Lydia Cacho en denunciar la pederastia infantil n’és un bon exemple.


Denunciem quan denunciem i acabem per preferir la denuncia del que es veu, que del que afecta a actes privats. El que passa dins de casa, en casa es queda. Es defuig el que és més tèrbol, el que es practica en família, el que només veuen els de dins, que és justament el que demana més atenció i valentia.Les agressions públiques o privades –culturals, religioses, per tradició…- no són justificables de cap de les maneres. I no obstant això, agressió per agressió, considere que les ablacions que es practiquen en Europa contra criatures indefenses són infinitament pitjors, més cruels i punibles que el hiyab extern que acompanya les adolescents als centres educatius. Triar, com en La decisión de Sofie, entre la mort del xiquet o de la xiqueta és difícil, dolorós. Però si s’ha de fer! 

La tria que l’opinió pública fa, no és la meua. M’indigna la falsedat en la denúncia de l’opressió del hiyab, i la ignorància de la pràctica de la mutilació femenina- per activa o per passiva-. Sense que es vegen indicis de persecució per als qui els la practiquen a les menors.En el debat sobre el hiyab assenyalem i acabem per criminalitzar les víctimes. En l’ablació, que té culpables clarament definitis i perfectament identificables i per tant castigables, optem per mirar cap a una altra part. 

Hiyab, sí, ablació, no? Esgarrifa, i mostra què estem disposats i disposades a assumir com a element de denuncia. Denunciem i perseguim el que es veu, oblidem i ignorem el que no. Lamentable. Penós. Cruel. Crec que el temps, l’esforç i les bones paraules, fins i tot convertides en norma, que hem emprat en la persecució de la imatge externa d’una opressió, s’hauria de multiplicar per mil en denunciar, perseguir i actuar contra un fet que és més cruel, i irreversible. Sí, perquè trié l’ablació i l’acte de mutilació genital femenina per concentrar la meua indignació.



Esta práctica cultural  cada año viola los derechos humanos de más de 3
millones de niñas. Según datos oficiales, en el mundo se estima que son entre 100 y 140
millones de mujeres las que tienen los genitales mutilados.

"Más del 95 por ciento de las mujeres originarias de países como Somalia,
Egipto y Yibuti han sufrido esta mutilación en alguna de sus diferentes
formas", declaró a Ameco Press, Julio Alonso, director de Comunicación de
la Organización Save The Children.

La mutilación sexual femenina se practica en 28 países de África:
Benín (50 por ciento), Burkina Faso (entre el 43 y el 66 por ciento),
Camerún (20 por ciento), Chad (60 por ciento), Costa de Marfil (60 por
ciento), Egipto (97 por ciento), Eritrea (90 por ciento), Etiopía (90 por
ciento), Gambia (entre el 60 y 90 por ciento), Ghana (entre el 15 y el 30
por ciento), Guinea (entre el 70 y el 90 por ciento), Guinea-Bissau (50 por
ciento), Kenia (50 por ciento), Liberia (entre el 50 y el 60 por ciento),
Malí (entre el 90 y 94 por ciento), Mauritania (50 por ciento), Níger (20
por ciento), Nigeria (50 por ciento), República Centroafricana (50 por
ciento), República Democrática de Congo (5 por ciento), Senegal (20 por
ciento), Sierra Leona (entre el 80 y 90 por ciento), Somalia (98 por
ciento), Sudán (89 por ciento), Tanzania (10 por ciento), Togo (12 por
ciento), Uganda (5 por ciento) y Yibuti (entre el 90 y 98 por ciento).


Pero también se practica en Europa, Estados Unidos y Oriente Medio entre
población inmigrante procedente de estos países.



Entrades populars d'aquest blog

Esperant Nosaltres, les escriptores.Valencianes en el temps.

“Hi ha una falsa idea sobre la literatura escrita per dones, i és que només interessa a les dones.” Mª Àngels Cabré, Leer y escribir en femenino
Les dones escriuen de tot. D’elles mateixa, d’elles i el món, de la vida i de la mort. Del que temen, del que volen, del que imaginen. I això hauria de ser suficient raó perquè les llegiren totes i tots. Però sembla que no és suficient perquè, segons denuncia Laura Freixas, en l’informe que publica l’associació Clàsicas y Modernas (Asociación para la igualdad de géner en la cultura) el territori de la literatura és quasi un monopoli dels hòmens. Les xifres, contundents i lamentables, sobre la presència de les dones ens mostra una situació ben trista. La xifra sobre la presència de només un 20% de dones enfront del 80%, només pot ser acollida amb preocupació, una xifra que baixa fins un 10% si ens fixem en el ressó en premsa de les obres escrites per dones. Les dades de la desigualtat per a tot l’estat han estat denunciades per AMIT ( Associació…

La mirada de les dones i les Magues de Gener

Una persona a qui estime i que m’estima, comentant-me la Cavalcada de les Magues de Gener de diumenge passat, destacà d’entre els mil i un detalls de la passejada, la mirada de les dones, la felicitat en la mirada de les dones. Vull creure que era l’alegria en comprovar que el carrer sí que és lloc de dones; la felicitat per respirar un poc de solidaritat de companys, companyes; el sentiment que és possible que les coses canvien, que la imatge de les dones no siga la que sempre ens mostren; que les dones podem ser protagonistes sense que s’òbriga la terra i els fonaments, de la dreta i de l’esquerra, es clivellen; que tenim vida més enllà del que els contes i les mentides del patriarcat ens aboquen damunt; que la nostra paraula, paraula de dona, mereix ser escoltada.
Les dones estem preparades per guanyar el carrer, per mostrar com sóm, per explicar-nos sempre en veu alta i clara, la societat sembla que també està preparada per donar suport al que els volem dir. Els que l’any passat t…

Exposició Nosaltres, les escriptores a la Diputació de València, celebrem el 8 de Març

Comencem la setmana de celebracions amb la inauguració de l'Exposició de la Fundació FULL i la Generalitat Valenciana, de la qual som comissàries Manola Roig i Rosa Roig. Serà a les 19:00h en la Diputació de València, organitzada per la Diputada d'Igualtat. Farem una lectura de textos d'autores des del segle IX, fins ara, acompanyades a la guitarra per Enric Casado.
Des que s'inaugurà en octubre de 2016, l'exposició ha recorregut un bon nombre de ciutats, biblioteques, aules de cultura, i en cadascuna s'han anat afegint  més noms d'escriptores a el llistat inicial de 453. També s'han hagut de fer tres còpies de l'exposició, una de les qual estarà present en totes les Trobades d'Escola Valenciana d'enguany. Queda molt per fer, i les comissàries estem compromeses amb el treball de recuperació i visibilització de les escriptores valencianes i en la seua normalització i incorporació a la vida cultural. Cada dia, perquè el temps de les dones és c…