De víctimes i botxins. Hiyab i ablació. Nota de l'autora

M’he resistit a escriure per veure si passava la “febre denunciadora”, de totes totes exagerada. Però no.

Diré d’entrada que no sóc partidària de símbols que sempre acaben per limitar-nos. Ho deia Joan Fuster “Sense himne, sense banderes, sense visques”. També diré que poques coses ens allunyen tant de la llibertat com les religions i els seus fanàtics. Però també diré que en el debat sobre agressió contra els éssers humans sempre apareix alguna cosa que m’esmussa. Les nostres societats benpensants, i falsament escandalitzades, societats amerades de la doble moral cristiana</a> en totes les seues vessants, només veuen el que volen veure. El que li passà a la periodista Lydia Cacho en denunciar la pederastia infantil n’és un bon exemple.

Denunciem quan denunciem i acabem per preferir la denuncia del que es veu, que del que afecta a actes privats. El que passa dins de casa, en casa es queda. Es defuig el que és més tèrbol, el que es practica en família, el que només veuen els de dins, que és justament el que demana més atenció i valentia.Les agressions públiques o privades –culturals, religioses, per tradició…- no són justificables de cap de les maneres. I no obstant això, agressió per agressió, considere que les ablacions que es practiquen en Europa contra criatures indefenses són infinitament pitjors, més cruels i punibles que el hiyab extern que acompanya les adolescents als centres educatius. Triar, com en La decisión de Sofie, entre la mort del xiquet o de la xiqueta és difícil, dolorós. Però si s’ha de fer! 

La tria que l’opinió pública fa, no és la meua. M’indigna la falsedat en la denúncia de l’opressió del hiyab, i la ignorància de la pràctica de la mutilació femenina- per activa o per passiva-. Sense que es vegen indicis de persecució per als qui els la practiquen a les menors.En el debat sobre el hiyab assenyalem i acabem per criminalitzar les víctimes. En l’ablació, que té culpables clarament definitis i perfectament identificables i per tant castigables, optem per mirar cap a una altra part. 

Hiyab, sí, ablació, no? Esgarrifa, i mostra què estem disposats i disposades a assumir com a element de denuncia. Denunciem i perseguim el que es veu, oblidem i ignorem el que no. Lamentable. Penós. Cruel. Crec que el temps, l’esforç i les bones paraules, fins i tot convertides en norma, que hem emprat en la persecució de la imatge externa d’una opressió, s’hauria de multiplicar per mil en denunciar, perseguir i actuar contra un fet que és més cruel, i irreversible. Sí, perquè trié l’ablació i l’acte de mutilació genital femenina per concentrar la meua indignació.

 Les xifres

Esta práctica cultural  cada año viola los derechos humanos de más de 3
millones de niñas. Según datos oficiales, en el mundo se estima que son entre 100 y 140
millones de mujeres las que tienen los genitales mutilados.

"Más del 95 por ciento de las mujeres originarias de países como Somalia,
Egipto y Yibuti han sufrido esta mutilación en alguna de sus diferentes
formas", declaró a Ameco Press, Julio Alonso, director de Comunicación de
la Organización Save The Children.

La mutilación sexual femenina se practica en 28 países de África:
Benín (50 por ciento), Burkina Faso (entre el 43 y el 66 por ciento),
Camerún (20 por ciento), Chad (60 por ciento), Costa de Marfil (60 por
ciento), Egipto (97 por ciento), Eritrea (90 por ciento), Etiopía (90 por
ciento), Gambia (entre el 60 y 90 por ciento), Ghana (entre el 15 y el 30
por ciento), Guinea (entre el 70 y el 90 por ciento), Guinea-Bissau (50 por
ciento), Kenia (50 por ciento), Liberia (entre el 50 y el 60 por ciento),
Malí (entre el 90 y 94 por ciento), Mauritania (50 por ciento), Níger (20
por ciento), Nigeria (50 por ciento), República Centroafricana (50 por
ciento), República Democrática de Congo (5 por ciento), Senegal (20 por
ciento), Sierra Leona (entre el 80 y 90 por ciento), Somalia (98 por
ciento), Sudán (89 por ciento), Tanzania (10 por ciento), Togo (12 por
ciento), Uganda (5 por ciento) y Yibuti (entre el 90 y 98 por ciento).

Pero también se practica en Europa, Estados Unidos y Oriente Medio entre
población inmigrante procedente de estos países.