Al sol del migdia: dimezzata

Dia 1

« L'inferno dei viventi non è qualcosa che sarà; se ce n'è uno, è quello che è già qui, l'inferno che abitiamo tutti i giorni, che formiamo stando insieme. Due modi ci sono per non soffrirne. Il primo riesce facile a molti: accettare l'inferno e diventarne parte fino al punto di non vederlo più. Il secondo è rischioso ed esige attenzione e apprendimento continui: cercare e saper riconoscere chi e cosa, in mezzo all'inferno, non è inferno, e farlo durare, e dargli spazio»

(Italo Calvino, Le città invisibili, 1972)

M’he retirat a descansar en un racó de platja mig verge, mig habitada. Una platja que em recorda constantment algunes de les històries d’Italo Calvino . La meua platja d’agost s’omple de persones-personatges de les seues faules, i és una platja “dimezzata”, si m’ho permeteu.

Roques, aigua blava, muntanyàs, olor intens a sal i paella de nyenya. Matoll i tamariu . Dones robustes, primes, joves i velles, que mostren els seus pits sense silicona, i que munten sense vergonya en taules de surf, com si es tractara de les rodes negre i racautxutades de fa vint anys.

Des d’una terrassa privilegiada que desafia el sol cada matí, m’he traslladat a viure a la intempèrie. Núvols, brisa i remor d’ones, acompanyades d’un veïnat “més avorrit que jo” -com diu Serrat. Un veïnat descansat, descansant, de vacances. I les terrasses s’omplen de les nostres mirades i de les nostres vides. Som espectadores, espectadors i espectacle. Fins que s’acabe l’estiu, ací plantades al sol del migdia. O tombades, que també s'està bé.