Al sol del migdia: un fantasma ronda la platja

Dia 2

Ein Gespenst geht um in Europa das Gespenst des Kommunismus. Alle Mächte des alten Europa haben sich zu einer heiligen Hetzjagd gegen dies Gespenst verbündet, der Papst und der Czar, Metternich und Guizot, französische Radikale und deutsche Polizisten.

Manifest der Kommunistischen Partei, Veröffentlicht im Februar 1848

Un dia de calor intensa i bandera blava. Sabeu que n’hi ha gent- com lade Sant Pol de Mora en el Maresme- que torna la bandera blava perquè vol conservar la seua platja tal com és?

Les manies habituals, mirar, descansar, mirar, llegir la premsa i al final del dia, tornar a a mirar. Un capvespre de manual, només platja i ones blanques. Els gossos de sempre, prohibits però presents. Un grup trenca la rutina, es desplaça des del muntanyàs. Una gran bata blanca arrossegada per dues mans?  Què és? Un fantasma ronda la platja?. Sorpresa!!! Però realment es tracta d’una "nóvia" que avança amb la cua i el vel cap a la vora de la mar –“a la orilla de la mar no me vengas a buscar que la noche es muy tridora, morena”- i el nuvi, i dos fotógrafs i un trespeus… 

Una representació del que diu el cine que és l’amor. Ell l’agarra, l’alça, la volta, no sé si cau o la  tomba –“és mejor venir con sol, porque brilla mas la flor y tu cara es mas bonita, morena”-. Rebolcons en l’areneta mullada, i ben vestidets. Ahhgg! Ara corren, al fons la mar, alerta amb el fotógraf… I quan acaben se n’aniran al convit, xopats i plens d’arena? El reportatge de cine, però passar mig convit amb les bragues humides, s’ho val? Un final apoteòsic, entren en la mar, les ones els xopen, ella es deixa caure i puja la falda, pot? Les ones senyoregen els vestits nous. Idíl·lic? Fantasia acabada. Han de recórrer la platja cap al cotxe, mullats, farcidets d’arena, són tan feliços!!!

L’escàs public que queda en la platja mira l’espectacle amb un punt de sorpresa i un punt d’ironia. El gos que trauen cada nit, alertat pels moviments i les bates arrossegades, lladra i lladra…

 Tornen. S’ha acabat l’empenta i l’entusiasme i els bots i els besos. La memòria flash a rebentar i la cua mullada, i els pantalons xopats…, un tacte humit i calent. Incòmode. La platja se n’ha oblidat de l’espectacle. Jo encara no m’ho puc creure –“sé que me quieres, sé que te quiero, vente conmigo al puerto. La vida es corta y hay que vivirla, cuando hay amor tan bello”.

Nota: la fotografia que acompanya el post és autèntica, i ens l'ha deixada un bon amic, Vicent.