Dia 15: Pecats i pits

Al sol del migdia




Adéu!





Si l'ull dret et fa caure en pecat, arrenca-te'l i llença'l; val més que es perdi un dels teus membres que no pas que tot el teu cos sigui llençat a l'infern.

Evangeli de Sant Mateu, 5:29


Estic a punt d’abandonar la platja que m’ha acollit durant quinze dies, un espai democràtic i mig verge que m’ha fet feliç. Un espai habitat per amics i enemics, per pors i fantasies… I, a punt d’anar-me’n, he pecat. Sí. Voluntariament, convençuda i amb intenció de repetir, sempre que puga. Sóc una dona batejada i marcada pels forats de l’orella. Cap de les dues coses puc canviar, així que he aprés a oblidar-ho i, de vegades, a aprofitar-me’n. Com hui. Per pecar.

Este matí he descobert la felicitat immensa que provoca l’aigua salada sobre els pits, i he entés què significà per al cos de les dones lliurar-se de tantes altres opressions de cotó o de seda. Després de tants dies de veure cossos joves, vells, madurs, grossos, prims, de 17 anys i de 70, de cul gros i de cuixa prima, de ventre ple, de mugro xuclat… tants i tants cossos que no segueixen les regles –qui fàbrica els nous Déus de la moda viu molt lluny de la platja democràtica– i són com són i sense problemes, m’he decidit. 

I he oblidat el que segurament m’ensenyaren aquelles salesianes pessigones i palpadores que enfosquiren una part de la meua ment. He oblidat inseguretats, he oblidat vanitats, m’he desfet de prejudicis. L’aigua per tot el meu cos, sense intermediaris, frec a frec, i he recordat Sant Mateu i m’he arrencat el que em molestava: el sostenidor.

Al tornar, m’he retrobat amb el món i els seus temps. Cinc dones musulmanes, joves, vestides de dalt a baix, nadant a vora mar, al costat del racó de mar on jo em banyava els pits. La seua roba mullada damunt seu, tocant-los la pell, de cap a peus. Enmig, en camalets, l’home que les vigila. El pecat i la seua ombra mai ens abandona. I m’he entristit.
Jo seca i alliberada. Elles presoneres i xopades. Elles i jo al sol del migdia.

Entrades populars