Dia 4: “Estat ai en greu cossirier”

Al sol del migdia


pel cavaller que m'ha servit. 
Massa l'he amat, m'ha malferit, 
vull que tothom en tingui esment. 
(…)
Per ell jo visc en plany i enyor 
en llit o quan vaig vestida

Estic segura que l’espècie humana està feta per a l’activitat. I què passa quan ens quedem quetes? Pur desfici. Baixem a la platja. Un grup de jovenetes, des de la distància però madures de prop, representen la seua fantasia. Vestides a la moda i amb tots els ets i els uts de les pàgines centrals dels Harper’s Bazar, , imitada des de tots els angles i preus, dansen davant del “manso” –"Benaventurats els mansos: perquè ells posseiran la terraçç"–.

Innocents i malaltes de sèries, intenten, fugint del sol inclement, fer-se la foto més exòtica –ací?-. Han vist una espècie de cova, perillosa, on les ones trenquen amb força, i darrere roca grossa i cel blau. S’exhibixen, i alcen les càmeres.  Tenen el cabet en la fantasia i no es fixen en el color verdós de l’aigua que ix des de la cova a la mar. No saben que la cova no és cova, ni la foscor misteriosa –no todo el oro reluce. Tolkien i Shakespeare, n’estan d’acord.

Del cau ix aigua dolça i bruta dels camps d’arròs… en la foto ni es vorà. El que ignorem no ens fa mal. I l’espectacle és l’espectacle.

Entrades populars