Dia 7: tots els colors del verd

Al sol del migdia

tots els colors del verd 

sota un cel ben tancat

i l'aigua és sempre vida 

entre muntanyes i valls. 

Raimon

Tanta inactivitat al sol i sense aigua, acaba per posar nerviós el personal. Si vens a vora mar, però la mar no respon, ja t’han fotut. Bufa el ventet de garbí, sense la mar bonança, i la festa s’acaba.

I amb el ventet passem de bandera groga a roja. I encara com, ací no ens en toquen de negres.

Entenc la irritació i el desassossec que produeix una única setmana de vacances i que la mar decidisca no fer el que toca. De matí, bandera verda, però aigua marejada i verdosa. A migdia soel roent i bandera groga. A partir de les dos, garbí desfermat, això diu un amic pescador perquè jo de vents només sé que en fa molt, o fa ponent. Santa ignorància!

De menuda m’ensenyaren a tindre pànic a les banderes roges. Ara, en canvi, la gent ni se les mira. Els primers dies pensava que era un error, i els i les socorristes s’havien equivocat. Pot la gent ignorar una bandera roja? I sí, pot. De fet, ho veig cada dia. Si la bandera està roja i fa un vent infernal, és igual, la gent entrà a nadar. Si només té una setmana de vacances? Pot.

I penses, qui en té la culpa, les vacances? Que siguen totes del 10 al 20 d’agost? L’escassa roba que portem damunt si fa calor? Ni faixes, ni sostenidors, ni mitjons, ni corbates…El poc coneixement que usem en l’estiu? No tindre el cabet en la faena?

I et desplaces a la muntanya, idíl·lica i silenciosa. Arribes en silenci al racó del riu, que està al final del camí fresc, verd…i entres al minúscul salt d’aigua, fresquíssima, que cau com feia anys que no queia…i mires cap amunt. Ahg! una colla de 20 persones que acaben de baixar de l’autobús t’han trobat i et miren…. I fuges cap a llevant, fins a la ratlla de França…