Vicent Andrés Estelles, el nostre poeta










XI 
Pelets florits en el teu engonal.  


XII
"Anem al llit", et propose, besant-te, 

bruna, la pell, els pits, el coll, la boca. 
"Anem al llit", et mussite, i t'agafe 
en un grapat, tendral, amorosíssima, 
els teus cabells, el mugró de l'orella, 
amb gran amor i por de soledat. 
I amb tarannà de qui ja no pot més, 
ni resistir ni resistir-se més, 
ets ja dempeus, dintre del meu abraç, 
tot assentint, amant: "Anem al llit." 
  

XIII 
Temptes, primer, la rodonor dels pits,  

el seu volum reiterat i eficaç,  
la seua carn flexible i amorosa.  
Amb caut amor, no es desperte la fúria,  
temptes els pèls en el dolç engonal  
distretament i demorant l'extrem,  
fins arribar una grata imminència.  
I amb el dit, el dit índex, i hàbil,  
hàbil i expert en tan dolços afers,  
a poc a poc te'l fiques dintre el sexe,  
pressionant lleugerament només,  
i arribaràs al gran plaer, autàrquica.  


Estellés ens mostra la situació al País Valencià durant els primers anys de la dècada dels seixanta, amb una subtilesa extremadament crua. Crua i directa. Cap historiador no ho hauria pogut fer millor o, si més no, amb tanta bellesa. A més a més, només un poeta com Estellés, amb la càrrega narrativa de la seva obra, n’és capaç. Ens explica els fets, i les sensacions, com si es tractés d’«una mena de crònica "periodística"», com ell mateix indica en la nota final que dedica a Horacianes en la publicació d’aquest llibre de poemes dins l’obra completa.(2) Perquè Vicent Andrés Estellés és, sobretot, un dels millors poetes catalans contemporanis, però també dedica tota la seva vida professional al periodisme. El poeta i el periodista, doncs, no són separables, i això, gairebé sempre, es fa present en els seus texts



Comentaris d'obra


Els temes de Vicent Andrés Estellés, en una última reducció, tenen la nua elementalitat de la vida de cada dia: la fam, el sexe, la mort. [...] El cas és que l'Estellés "obre els ulls" -tots els sentits- en la sinistra etapa dels grans pànics, quan no hi havia espai ni temps per al respir, i la gent respirava com podia. L'amor venia a ser el que ell diu: racons furtius, desigs sufocats, fantasies meticuloses. I la fam: racionaments, estraperlos, llum taxada. Subterrània, en la poesia de l'Estellés, hi ha una mena d'il·lusió foraç, entorn de pa, de la taula de la infància, de l'aroma estimulant d'una salut esvaïda. Com la mort: la mort aleshores més "mort" que mai: no era solament un home o una dona, una criatura que morien... L'exaltació pripàpica, la llàgrima davant la penúria sistemàtica, el taüt previsible, industrial com el dol que s'hi enquadra, són vivències que tenen una datació exacta, tal com surten en els poemes de Vicent Andrés Estellés. I són locals, frenèticament locals: de Burjassot a València. Jo no gosaria afirmar que això siga "realisme històric". Però sí que és un testimoniatge –o un testimoni– de la "realitat". I escrit des d'un angle molt precís: des d'una cantonada. L'Estellés fa la poesia d'un carrer de València, d'un "trenet" de València a Burjassot: un residu humà vigorós, que es debat en l'esperança de continuar vivint. No oblidem, però, el marc del principi: quan tothom fornicava malament, moria malament..."

(Joan Fuster: "Nota provisional i improvisada sobre la poesia de Vicent Andrés Estellés", dins el volum I de l'Obra Completa de Vicent Andrés Estellés: Recomane tenebres. València: Tres i Quatre, 1972) 

Entrades populars