Passa al contingut principal

30 dones. 1 sorda



Per a la série 30 dones. Manola Roig 
                                       Penso en tu: no seràs una simple il·lusió òptica?
                                                                 j.f.

                                                                O som rutina o no som res.
                                                                Un record.
                                                               Una idea.
                                                               Un sospir...
                                                               Una dona que s'allunya.
                                                               r. r.


1. SORDA

En sentir el diagnòstic va pensar que algú l'havia maleïda i s'entristí. Tardà poc en pensar que ella no es mereixia el tracte cruel de la vida, si sempre havia sigut bona persona, ah! i generosa , si ni deutes tenia, jo que mai he calumniat ningú, ara sorda i després, què?... La ràbia la va consumir. Poc de temps necessità per odiar la humanitat i el seu veïnat, per què la mirava aquella “rubia de botelleta”, i la de dalt, i la vídua? sabien què “sentia”? o la volien compadir?.
Tres mesos més tard, començà a asserenar-se. La ferida es tancava. El dolor deixà pas al silenci. Ha passat un any, la desesperació, la melancolia, la tristesa han fugit. El seu íntim i estimat silenci només li deixa sentir tendresa, compassió i felicitat.


Comentaris

Macondo ha dit…
El silenci ajuda, però crec que ho fan més les paraules de persones tendres i compassives.
Una il·lusió òptica? No, un record del passat.
rosa roig ha dit…
L'amor, la compassió, la felicitat...no sempre necessiten paraules. Què creus, macondo?
Macondo ha dit…
Doncs crec que les paraules són molt importants i sovint necessari que siguin dites. Això no treu que un pot sentir amor, compassió i felicitat acompanyat del silenci.
Unknown ha dit…
Gracies per l'interés pel meu bloc, i disculpa per no contestar-te abans. Una abraçada desde el sud.

Entrades populars d'aquest blog

Criatures Impossibles. Quadern de Bitàcola. Dia 23

Les nostres criatures continuen perdudes per una mar de desconcert. No sabem quan arribaran a port, ni quina serà la nova terra que les acollirà, però res no les atura i continuen navegant. Entreu i escolteu la seua història... I ja sabeu que només són anotacions del diari de navegació per a no perdre el rumb.

25N Contra la violència de gènere: Cor salvatge i terra fèrtil

Mirant el blog, Manola Roig Cinc poetes contra la violència de gènere, elles canten, afirmen, alerten i les seues paraules ens serveixen per recordar-nos qui som, què som i quina és la nostra força: veus d’un mateix cant, arrels que busquen constantment i cors salvatges i sang que bull i terra fèrtil. Recordem les mortes i consolem les vives. Diu Rosa Leveroni Són veus d’un mateix cant....Oh melangia tan tendrament subtil de la tardor que em poses nou encís dins de la via i fas més amorós el meu dolor!... Afegeix Clementina Arderiu Si visc no visc. ... Ni mar ni treva ni l’or del cel. La meva arrel, si es torç, no es lleva. Perquè, en el risc, si visc no visc. Alerta Maria Àngels Anglada Convidar les poetes és cosa perillosa. Dic les poetes, no els joglars del rei. No treuen cap colom de dintre d’un copalta, però potser dards de flama del seu fatigat cor o d’una nit insomne.                               No us en f