Ana Maria Matute, l'ama de les paraules


-->
Ungla negra. Manola Roig

“Pero ella se fue a su color caliente, al aroma escondido, al dulce escondite donde se juega con las sombras alargadas de los árboles, flores no nacidas y semillas de girasol”
Los niños tontos, Ana María Matute

Jo també sóc feliç, com Esther Tusquets que ens explica en el seu fantàstic text Confesiones de una vieja dama indigna, detalls sobre el caràcter de la seua amiga, la Matute: “era asimismo una gran conversadora, ocurrente y graciosa, capaz de contar una historias…que te tenian en vilo, y te llevaban al borde de las lagrima o de una hilaridad disparatada.¡ Lo que habremos reído juntas a lo largo de tantos años!”; “ Exagerada Ana María en esto,  como en todo: apasionada siempre.”; “ Si Ana Maria Matute afirma: Yo no perdono, lo que pasa es que olvido ( y es verdad: no sólo olvida lo que ha ocurrido, sino que inventa un pasado que no existió jamás y que se enmaraña con la realidad  en un revoltijo donde uno se pierde casi sin remedio).”

Sóc feliç perquè, tot i que no la conec, m’estime Ana María com si ella fóra ma iaia, i em contara les seues històries a cau d’orella, mentre arropideta m’encullc a  la seua falda, i escolte un món que no comprenc, i em meravella, i m’oblide del meu dolor. I sóc feliç, i plore, i ric…

Sempre m’ha semblat la Matute un dona que ha vençut el dolor definitivament, que l’ha domat, l’ha enganyat i se’n riu. Ho ha aconseguit perquè n’ha vist molt, i n’ha patit molt, l’ha dut molt de temps a la pell, però ha sabut jugar amb ell i encisar-lo. La fragilitat de Matute és la fortalesa de les persones resistents. Ella és capaç de veure el rastre de la màgia en la pols del bagul. Indòmita, divertida, estranya, rara i constructora d’històries.
La seua literatura et mira als ulls, i et troba el punt. Amatent al detall, t’enganxa per a sempre.

Si en català és Miquel de Palol, qui em captiva, en castellà, llig Ana María Matute amb tots els meus sentits. Una o dues vegades l’any. Ella és per a mi l’ama de les paraules.