Pels pèls!

Dones, l’hivern ja s’acosta 

­–Maria que peluda que la tens.

 –Poques ganes que tu tens.

                        Dita popular

Clar i català. Bròfec, irreverent, autócton. Així ho he sentit a dir. Una dita popular per burlar-se de la desgana i evidenciar la inconsistència de l’excusa. Humor i sexe, en boca de dones.

Pèls sí o pèls no? La”desgana” de la dita resulta interessant perquè li dóna una certa iniciativa “sexual” a les dones, alhora que qüestiona el mite de la “predisposició” masculina al coit. A més a més planteja un qüestió que per ser privada, no resulta menor: els pèls del nostre cos. Perquè la dita conté ironia, però també enuncia el prejudici.

Els pèls sobre els nostres cóssos, no té el mateix efecte en mascles o femelles, si em permeteu dir-nos així. En la cultura popular, els pèls fan a l’home “poderós” i tot i que no tinc a mà cap exemple erudit, la mània peluda traspassa la cultura popular. O és que el pèl de la barba no compta? Recordeu per un moment la iconografia pictòrica de tants sants i reis, i sabreu què dic.

 Però i el pèl femení? Escoltem l’apocalíptic sant Vicent Ferrer en un dels seus sermons: “I vosaltres, dones, a les vostres filles, ¿ què els ensenyeu? Ahh! “ Ara mira, filla meua, així és com t’has d’afaitar (depilar); mira, pren l’espill i estira aquest pelet així…”La mare es fa alcavota de la filla; i on va aquest camí? A l’infern, tu i ella…”  Així que poc de pèl ens arrossegarà a l’infern, però massa pèl ens deixarà més soles que la una.

Em ve a la memòria que en un determinat moment les nostres conviccions d’esquerres ens obligaren a llevar-nos el sostenidor i deixar-nos els pèls en les cames. Lluïem mugrons marcats i cames peludes. Pensàvem que la revolució era cosa de tots i totes. Ells, però, no ens mostraren res, com a mínim en públic, i en canvi feien bava davant els nostres pits maltractats per la gravetat, mentre n’ignoraven els pèls.

No crec que la qüestió dels pèls siga menor, perquè tindre’n o no, marca una diferència. De cultura, d’estatus, de conviccions, de poder adquisitiu. Així doncs el cos de les dones, de totes les races i èpoques, està exposat al caprici sobre els seus pèls.  Mentrestant amb cera, caramel, guillet, pinces i làsser les dones acabem per defer-nos-en, abans fins i tot que l’edat resolga el nostre dilema. Amb pèls o sense?

Personalment, i sobre els pèls al cos us diré que m’he transformat en ferma partidària del làsser per a una part del meu cos, m’agrada conservar-los en una altra i, definitivament, on no tinc pèls és en la llengua.