Donueta: perfil

donuetes valentes


No sóc com les altres, però, ni jo ni ningú. M’ensenyarem de menuda a ser valenta i afrontar la vida de cara, i puc afirmar que la cadira de rodes no m’ho ha impedit mai. Sóc generosa, perquè sempre he sentit a prop meu amor, respecte i comprensió cap a mi, les meues diferències i les meues limitacions. Tinc un únic defecte, bé en tinc dos realment, una memòria fotogràfica i una tendència a la imprudència. Vehement, impetuosa, irreflexiva.

He aprés a sobreviure, amb les meues rodes i les meues manies, com la resta de gent: dia a dia, ferida a ferida, bac a bac. No suporte la compasió ni les mirades de llàstima. Sé que sóc limitada, però qui no ho és? La meua vida és difícil, però qui pot assegurar que sempre serà feliç? No és la mort el nostre destí? No és la fama efímera? I la glòria, si te’n toca dura un minut? No heu sentit sempre a dir que si no vols que sàpiguen el que fas, no ho has de fer?

Puc assegurar-vos que no sóc venjativa ni rencorosa, però sóc humana, amb rodes, però humana. Per eixa raó vaig reaccionar com ho vaig fer aquell dia en què el polític, que havia insultat un grup de persones amb cadires de rodes que no podien baixar unes escales, vingué a parar a sota dels meus peus. El destí? Un regal dels déus? Una casualitat única i irrepetible? La prova que les dites orientals són certes: seu que veuràs passar el cadàver del teu enemic per davant? Chi lo sa!

Aquell polític de llengua llarga, i baixa estatura, va caure en un dels nombrosos forats que inunden la ciutat, i estava sol. Auxili! Auxili! Tira’m la corda!, cridava mentre gesticulava amb desesperació. Des de la meua posició priviliegiada i mentre el mirava fixament, amb posat innocent, vaig fer un gest i m’acostí els dits a les orelles. Arrepleguí la corda que m’ajudava a véncer obstacles i vaig seguir el meu camí. Somreia, mentre sentia com em maleïa el polític del forat: –Mala puta! Torna! Tu coixa i sorda i jo de merda fins el coll!