Joan Fuster i les donuetes


Les donuetes són joves i acaben d'arribar al món, no obstant saben ben bé què volen i 
tenen i trien bona companyia. Demà estan decidides a acudir a la manifestació per defensar el valencià, l'escola pública i la seua pròpia existència. Com pregunten molt he hagut d'explicar-lo la meua opinió. 


Sóc de l’STEPV, sóc dona, sóc de Sueca i fusteriana, per amistat i per convicció.  I des que el conseller Font de Mora, en pau descanse, va anunciar la seua darrera batalla contra el sistema educatiu públic, no em trac Fuster del pensament. I per què? perquè amb ell que va beneir la Llei d’ús i ensenyament del valencià discutia acaloradament en sa casa, i l’acusava de ves a saber quines traicions. I just ara, quasi 30 anys després, no deixe de pensar que a qui li toca defensar la Llei d’ús i el que s’ha aconseguit és a mi. Entengau eixe a mi com un plural. A mi que n’estava en contra.
I he trobat què deia Fuster, i elles i jo volem compartir-ho amb vosaltres:

Jo sóc "impacient", com tots els vells: tinc pressa. Vull dir que no m'agradaria morir-me -despús-demà seria una data plausible- sense haver vist i comprovat que certes coses han estat "aconseguides". L'altre dia, el conseller Ciscar va dir, aproximadament: "Ui! Això de consolidar el valencià és cosa, com a mínim, d'un parell de generacions...". Ja ho he dit: tinc pressa. Però, ben mirat, un parell de generacions no seran suficients, tenint el compte el vell problema de la "societat valenciana" i el seu "autoodi". No seré jo qui desdenye el problema de les banderoles, ni el de l'expectoració de "limno", que, al capdavall, és la sarsuela política vigent. Personalment, canviaré una "escola" com Déu mana per totes les percalines oficials i per l'orfeó administratiu. El valencià a l'escola, el valencià al carrer, el valencià en els tràmits polítics: en la vida de cada dia. "Ells" hi estan en contra. "Ells" són la dreta visigòtica: el Monsenyor [El Cardenal Vicente Enrique i Tarancón], el moniato de Borriana [Enrique Monsonís], el moliner de la Fonteta de Sant Lluís [Almenar], els poetes de Jocs Florals, l'Adoración Nocturna i la "terceríssima edat" que s'imaginava ser republicana. Tot això, ho hem de superar. Hauríem de superar l'analfabetisme de la Dreta electoral. Ser de dreta és una opció lògica. Que la Dreta valenciana haja de ser, per definició, imbècil, no ho acabe d'entendre. L'eterna polèmica valencià versus català, acadèmicament fa riure, i fa pena. Si la Dreta -la de Fraga i la del moniato- vol "parlar" amb una "ortografia" dechascarrillo baturro, ningú no ho notarà. El silenci vernacular de la Dreta és instructiu, ho revela tot. L'esquerra, que no és massa "esquerra" -pura aigua beneïda-, també calla. Calla en valencià i fa òpera en castellà, "todos juntos en unión". Hi ha uns "mestres d'escola", unes "escoles", i un conseller, i una oportunitat decent...

El Temps, núm 27, 24 de desembre de 1984 (Extret de Raons i paraules, de Joan Fuster. Edició d'Isidre Crespo)

I aquells mestres, i aquelles escoles i aquella oportunitat decent començà a caminar i  quasi 30 anys després la dreta torna a plantejar la batalla contra el valencià, contra nosaltres. Elles ho han entés, i supose que vosaltres també.


Entrades populars