Aniversari feliç: és una nina! Una nina preciosa!


Sóc bàsicament una dona feliç, estime i m'estimen: família, amigues, amics, amic e amat... si puc oblidar les penes i compartir amb vosaltres el que escric, també sóc feliç. Per als meus 49 anys m'han regalat el magnífic banner que, a partir de demà, usarem per la blog. La meua germana n'és l'autora-artista.


Com també sóc, bàsicament, una dona generosa i poc convencional, vull fer-vos un regal, contra el que és tradició.  Compartiré amb vosaltres un fragment d'una de les novel·les que més m'agraden i que crec que ha estat injustament amagada: Crineres de foc, de Maria Antònia Oliver. Celebrem el nostre, vostre i seu aniversari. Estem vives i cap raó ens ha d'impedir intentar la felicitat!





-       Ja corona!
El cap de la criatura va guaitar entre els llavis inflats i adolorits de la vulva, que s’obria per donar pas a l’infant. Després tot el cos va lliscar suaument dins l’aigua i, en ser fòra de la mare, n’Estel va estirar les cames i els braços i començà a  surar dins la caldera com una estrella de mar.

Era l’instant just que els estornells iniciaven la piuladissa insistent damunt les teulades del Casal per saludar el sol que coronava els cims llunyans.

La criatura més petita de la família de l’alzinar va obrir uns ulls mandrosos i els va tornar a tancar amb satisfacció, amb el temps just d’adonar-se que encara continuava vivint. Les gallines de la gent de marina escainaren amb urc de gall per avisar el món que finalment havia nascut un altre dia. Les dues dones que havien vingut de Mestral creuaren el bosquerró d’alzines i en ser a la llinda que donava a la plana s’adonaren que havien tingut veïns aquella nit i, preses del terror, s’agotzonaren darrere un arbre, amb el cap tapat amb les faldetes de llana. Els altres joves del turó sortiren de les tendes amb les cimitarres a punt, però unes Ombres agradoses els donaren entenent que de moment no necessitaven armes.

-Au, via, mosses!- va ordenar la dida- És una nina…, una altra dona que ha vingut al món a patir. Vosaltres teniu esment de la mare, que jo em faig càrrec de la criatura.

Un cop tallat el cordó que unia mare i filla, dins la cambra hi va haver una gran remolí de faldilles i de murmuris, se somriures i de moviments apressats que feien bellugar les espelmes fins llavors esmorteïdes. I entre remors i gestos, es va sentir el plor vibrant de n’Estel, que saludava la vida.

La mare va obrir els ulls i va somriure. Els estornells aturaren la piuladissa. El clavicémbal va emmudir. L’àvia va escopir el bocí de coca d emaduixa que l’ofegava. El fàgil es va aturar de resar. El gos pelut va amollar un lladruc llarg i sostingut. Els cinc cavalls de la gent de la marina renillaren i espeternegaren sorollosament. Els dos germans es palparen els cops i no se’n sabien avenir de com se’ls havien fets. L’avi va eixugar les baves a l’àvia i la va abraçar tendrament. La dida va sortir al replà de l’escala i va anunciar:

-És una nina! És una nina preciosa!