Donuetes: circumstàncies difícils




Ai mare, açò no va bé! Sempre estem igual, amunt i avall! Compre, córrec, cuine, s’ho mengen i a netejar. Descanse. Això clar, si puc, perquè des que la meua sogra està en la residència m’he quedat sense diazepam, miolastan, ibuprofeno o nolotil. Res de res, i vaig que faig por i pena. Ja sé que li he promés a Quico que ho deixaria estar i no prendria res, i així ho vaig fer una temporadeta –curteta, sí, curteta– , però què vols vaig trobar la despensa de sa mare, i torní a començar. No vull ni pensar-ho si se n’assabenta Lola, la meua germana metgessa de família, i controladora de la meua vida. Ella i el meu home estan conxorxats i m’han tallat l’aixeta. Escolta, escolta, ni de la seguretat social et pots fiar si pel mig n’hi ha família! No sé què es pensen que em passarà per tres o quatre vàliums –si no arribe ni a la dosi màxima, cony!. 
Ma mare, la pobra, ja no pot ajudar-me, el mes que ve farà un any que es va morir i no per culpa meua. Ella no volia prendre’s els antidepressius i els antipsicòtics l’alteraven, per això li’ls vaig canviar per les capsules groguetes de la meua germana, com ara ja no es troben octalidons! I vam fer com feiem amb el xarop de la tos quan erem menudes, la seua dosi per a mi. Per poc de temps em trobí en un estat de benestar espiritual i connexió amb el món, espectacular. Una tèrbola i confusa consciència de mi mateixa que m’alegrà la vida, després de cumplir els quaranta. 
Em queda diazepam per a una o dues setmanes segons la dosi i després res. Comprar, córrer, cuinar, netejar, sense ajuda? M’angoixe, m’angoixe, m’angoixe i pense que només queda una solució, i no m’agrada gens. Hauré de collir la maria que algú –no diré qui– té plantada al campet del Mareny, entre tomaques i creïlles. Com és dels meus sogres el camp, ningú s’estranyarà que vaja, però em fot perquè hauré de conduir, que és molt perillós, i hauré de tornar a fumar cosa que és malíssima per a la salut, i jo en tinc tan poca!