Vés al contingut principal

El que jo vull és no oblidar, Victoria Kent



Avui la vida per a la dona és tan brutal com per a l'home, jo diria que la maltracta amb mes duresa que a ell, perquè la dona davant de la violència estarà sempre desarmada. La dona ha conegut en aquesta guerra totes les humiliacions i tots els sacrificios; res li ha estat perdonat. Exiliada, perseguida, vexada, empresonada o deportada, la seua pàtria s’ha convertit en una llar abandonada. 

L'exili és una font inesgotable de sofriments. El home fora de la seua pàtria és un arbre sense arrels i sense fulles. Lluita per mantenir-se ferm sobre la terra i ningú pot descansar sota la seua ombra. Pel que fa a la dona, crec que ha arribat el moment de fer-li  justícia en aquest terreny.  [...] s'ha dit que l'exili és un dolor més profund per a l'home que per a la dona, perquè per a la dona la pàtria és la seua llar i la seua llar va amb ella. No cal dir que aquesta i d’altres són opinions masculines, en general, d'homes bandejats.!

 Els meus quatre anys a París, (1948) de Victòria Kent 





El 26 de setembre de 1987, va morir a Nova York, Victoria Kent  una de les dones espanyoles més importants d'aquest segle, amb Federica Montseny, Margarita Nelken, Dolores Ibarruri i Clara Campoamor. Avui oblidada, gràcies a ella molts desgraciats, condemnats per la sempre justícia espanyola, es van veure lliures de cadenes i van recuperar la seua dignitat humana.
 Ens han quedat les paraules de Victòria Kent, clares, contundents com diuen que era ella. Kent apel·la a la seua pròpia memòria.Tem que la història que s'escriga siga distinta, que s'esborre la veritat i que uns altres facen la Història, i conten el que vulguen. «El que jo vull és no oblidar». Ni nosaltres tampoc. 
L'aportació de V. Kent a la Segona República, a més de política i jurídica, va ser ètica, perquè les seues posicions en tot moment van tenir la coherència i l’honestedat tan escasses en altres polítics: la seua dimissió en no aprovar-se el seu pla de presons, la seua col·laboració en l'exili i la seua posició final en la transició, mantenint la seua coherència republicana per sobre de la fórmula política que va adoptar la Constitució, i que la va fer retornar al seu etern exili on va morir. Podem trobar ací els seus errors, però també la seua grandesa. 
Però a més a més Victoria va ser un figura popular, he llegit en la xarxa que els famílies republicanes parlaven d’ella amb veneració, com és parla dels models, de les figures exemplar, i la recordaven en la intimitat. Tenien present la imatge de la directora general de Presons en 1931. La dona que entrava acompanyada per periodistes, en les brutes i destartaladas presons de la monarquia, amb els presos famèlics, amuntegats en barracots repugnants, mentre els magatzems apareixien curulls de menjar en una definició molt grafica del que significà el canvi de règim.  I supose que per això la seua fama arriba al carrer i formà part d'una revista frívola Les Leandras, que canta la popular Celia Gámez: «Se lo pues decir / a Victoria Kent, / que lo que es a mí / no ha nacido quién».

Una dona pública
Al maig de 1931 com Directora General de Presons, seguint el llegat de Concepción Arenal, inicia una profunda reforma penitenciària que finalmente serà la causa de la seua dimisió. La innovació del propi concepte de pres.La millora de les condicions higièniques, d'adaptació de les presons, permisos per als presos; construcció de presons de dones ; La laicidad en l'exigència de comportament; creació del cos auxiliar de dones, que substitueix a les Germanes de la Caritat.; la reinserció real del pres.; Establiment dels vis à vis, permisos carceraris controlats per circumstàncies excepcionals, i millora en el tracte personal. Quan el govern de Azaña no li aprova les seues reformes, ella deixa el carrec. 

Una constitucionalista
Com explica María Luisa Balaguer  en Victòria Kent: vida i obra, aquesta  va intervenir molt activament en les deliberacions de la Càmera que va discutir el projecte de Constitució de la República i  va presentar algunes esmenes importants: 
– Art. 1. Espanya és una republica de treballadors, liberal en el principi, democràtica en el fonament i social en l'orientació. El poder civil, únic que existeix, procedeix del poble. Tota autoritat i jerarquia social li està subordinada. 
– Altra esmena important ho va anar a l'Estat laic. L'art. 25.3 del projecte deia que ningú podia ser compel·lit a declarar sobre la seua confessió religiosa. Ella va afegir «ni aquestes creences exerciran influjo sobre cap classe de relacions civils». 
– Altra aportació important va anar respecte del dret de família, l'equiparació de fills legítims i il·legítims, protecció de la infància i maternitat, igualtat de retribució salarial entre homes i mujeres, el dret de manifestació a l'aire lliure. 

Una activista
En 1924 es doctora en Dret i és la primera dona espanyola advocat de Madrid, es converteix en la pionera dels advocats laboralistas, funda el Sindicat Nacional de Dones advocades. Defensa en 1930 a Alvaro de Barnús, membre del Comitè Revolucionari Republicà, detingut i processat juntament amb els quals després van formar el primer Govern de la República, arran de la revolta de Jaca, sent la primera dona que actua davant un Consell de Guerra. 
En 1937 és nomenada secretària de l'ambaixada d'Espanya a París. En 1939 el seu nom figura entre els quw la policia franquista lliura a les autoritats de Vichy, s'amaga en l'ambaixada de Mèxic , Va Ser jutjada pels tribunals de Franco i en l'octubre de 1943, quan encara estava en Paris, el Tribunal contra la Masonería i el Comunisme, la condemnava en rebel·lia a 30 anys de presó, amb les accessòries d'inhabilitació absoluta i expulsió del territori. L'acusació és de masonería i comunisme. .
En 1944 crea a França la Unión d'intel·lectuals espanyols. En Nova York va fundar i va dirigir la revista Ibèrica des de 1954 a 1974, en la qual publicava les notícies arribades des de l’estat espanyol per als exiliats republicans en Estats Units.

Entrades populars d'aquest blog

Esperant Nosaltres, les escriptores.Valencianes en el temps.

“Hi ha una falsa idea sobre la literatura escrita per dones, i és que només interessa a les dones.” Mª Àngels Cabré, Leer y escribir en femenino
Les dones escriuen de tot. D’elles mateixa, d’elles i el món, de la vida i de la mort. Del que temen, del que volen, del que imaginen. I això hauria de ser suficient raó perquè les llegiren totes i tots. Però sembla que no és suficient perquè, segons denuncia Laura Freixas, en l’informe que publica l’associació Clàsicas y Modernas (Asociación para la igualdad de géner en la cultura) el territori de la literatura és quasi un monopoli dels hòmens. Les xifres, contundents i lamentables, sobre la presència de les dones ens mostra una situació ben trista. La xifra sobre la presència de només un 20% de dones enfront del 80%, només pot ser acollida amb preocupació, una xifra que baixa fins un 10% si ens fixem en el ressó en premsa de les obres escrites per dones. Les dades de la desigualtat per a tot l’estat han estat denunciades per AMIT ( Associació…

La mirada de les dones i les Magues de Gener

Una persona a qui estime i que m’estima, comentant-me la Cavalcada de les Magues de Gener de diumenge passat, destacà d’entre els mil i un detalls de la passejada, la mirada de les dones, la felicitat en la mirada de les dones. Vull creure que era l’alegria en comprovar que el carrer sí que és lloc de dones; la felicitat per respirar un poc de solidaritat de companys, companyes; el sentiment que és possible que les coses canvien, que la imatge de les dones no siga la que sempre ens mostren; que les dones podem ser protagonistes sense que s’òbriga la terra i els fonaments, de la dreta i de l’esquerra, es clivellen; que tenim vida més enllà del que els contes i les mentides del patriarcat ens aboquen damunt; que la nostra paraula, paraula de dona, mereix ser escoltada.
Les dones estem preparades per guanyar el carrer, per mostrar com sóm, per explicar-nos sempre en veu alta i clara, la societat sembla que també està preparada per donar suport al que els volem dir. Els que l’any passat t…

Exposició Nosaltres, les escriptores a la Diputació de València, celebrem el 8 de Març

Comencem la setmana de celebracions amb la inauguració de l'Exposició de la Fundació FULL i la Generalitat Valenciana, de la qual som comissàries Manola Roig i Rosa Roig. Serà a les 19:00h en la Diputació de València, organitzada per la Diputada d'Igualtat. Farem una lectura de textos d'autores des del segle IX, fins ara, acompanyades a la guitarra per Enric Casado.
Des que s'inaugurà en octubre de 2016, l'exposició ha recorregut un bon nombre de ciutats, biblioteques, aules de cultura, i en cadascuna s'han anat afegint  més noms d'escriptores a el llistat inicial de 453. També s'han hagut de fer tres còpies de l'exposició, una de les qual estarà present en totes les Trobades d'Escola Valenciana d'enguany. Queda molt per fer, i les comissàries estem compromeses amb el treball de recuperació i visibilització de les escriptores valencianes i en la seua normalització i incorporació a la vida cultural. Cada dia, perquè el temps de les dones és c…