Donueta: pastissos i compromisos


M’agrada la nata i el xocolate. El tacte de la pasta fullada, l’olor de la canyella, de la llima ratllada, de la llet calenta. Un forn encés em destarota, l’almívar de les prunes, el tacte del caramel, la textura de la crema...Des de ben menuda passava hores i hores a la cuina de ma iaia veient com media a ull la farina per a les coques de carabassa, o pastava la mantega amb la punta dels dits per untar els rotllos, o com muntava a punt de neu les clares per al merengue, fermes, altes i com tastava el moniato blanc, sempre blanc, torrat per fer la confitura, que jo em menjava a bocí ple.
Mon pare, però, era un home recte i piadós que no suportava les olors, en això li semblava a la família de sa mare. Per això les intenses i primitives olors de la cuina de ma iaia li feien perdre la compostura. Ell, era un home partidari del peix torrat i de la creïlla bollida, de la missa diària, i la llum apagada. Cada dia venia a treure’m d’un pessic d’aquell espai de felicitat i plaer que representava per a mi la cuina i em plantava davant de modistes, rosaris i pianos. Em criava per al matrimoni, per a servir a un senyor i a Déu! insistia en les bondats de la obediència, en la rectitud del compromís, en la generositat del  matrimoni beneït i cristià.
Com més insistia ell, més intens es tornava el meu olfacte, el sentit que guiava els meus actes. Emoció, irracionalitat afirmava ell, a punt per al càstig. Destí, revelació, li deia jo, preparada per a la condemna terrenal i eterna. Una lluita constants entre el destí que em reservava mon pare i la farina que pastava amb ma iaia, m’acompanyà durant molts anys.
Raó, instint, obediència! no vaig saber què triar per sempre fins que l’amor em despertà i m’arrancà de la indecisió. Aquell localet menut, íntim, amb només quatre taules mal parades i un forn de nyenya preparat per a coure dolços m’enamorà. Però, sobretot, sobretot em robà el sentit el taulell de marbre blanc i els expositors de vidre, un conjunt, més pròxim a les bomboneries del segle XIX que a la reposteria del segle XXI. Res, ni ningú, m’allunyarà mai més de la meua vocació, ni dels pastissos que faré des d’ara fins el dia de la meua mort Ningú!


Entrades populars