Donueta: sense adjectius




Sóc de les que creuen en la importància dels verbs: cuinar, parir, viure, treballar, ajudar, construir, defensar-se, créixer, atendre, ensenyar, decidir, pensar, estalviar, reflexionar, actuar, mediar, alleugerir, parlar, escoltar, guarir, consolar, opinar, remediar, soterrar, cosir, tirar, envellir, prendre, malcriar, estimar, gastar, compartis, barallar-se, dirigir, opinar, jugar, abraçar, insultar...I la meua experiència m’ha desmostrat que només amb els verbs i les frases ordenades i senzilles, sense massa elements distorsionadors ens podem entendre verb– i respectar –i verb–. 
Els adjectius són una font inesgotable de maldecaps, malsentesos, prejudicis. En el cas que us vull exposar, el meu, el de una dona com vosaltres, els adjectius ens acompanyen sempre i s’han convertit, crec, en els nostres majors enemics. Des de posicions ideològiques compromeses, des de la dreta, des de l’esquerra, des de les cadires de les oficines, o els caus familiars, des de les trones de l’església o dels mitjans de comunicació ens aboquen adjectius, com qui tira confetti en una festa. Un confetti que només serveix per a la classificació, la taxonomia i el prejudici. Se suposa que he de ser segons més convinga santa, rebel, autónoma, generosa, amant, fidel, pura, sexi, simpàtica, seriosa, altruista, intel·ligent, amiga, valenta, callada, obedient, silenciosa, valenta, clarivident, espavilada, llesta, afable, amable, educada, ordenada, neta, lluitadora, sumisa, prima, grossa, guapa, alta, morena...
Què voleu que us diga! les coses com més clares, millors: a cada verb, un substantiu, a cada acció el seu subjecte. Això reclame, per a mi i per a vosaltres. Sóc una dona, amb verbs i sense adjectius.