La rondalla de les xiquetes lluna





Ben amagades, en un far recòndit i quasi inaccessible, soterrades per l’heura, els tamarius i les palmeres, diuen que s’amaguen les dues entrades –úniques– al cau de les xiquetes lluna. Són elles, més aigua que terra, més aire que terra, més llum que aire, les que miren cara a cara la lluna per portar-li l’alé del sol. Aquestes criatures fantàstiques, quasi salvatges, a qui alguns hòmens temen i algunes dones protegeixen, són les úniques que poden enganyar a la lluna per a que es mostre, i així ajudar a qui habita la foscor a viure la nit. A les xiquetes lluna els agrada botar, i córrer, l’olor de la terra humida i la dolçor del caqui madur i la taronja perfumada. La dona de pedra que mira la mar,  mentre vigila l’eixida del sol, les avisa de l’arribada del dia del Samuhin, i les ajuda a obrir les portes dels dos mons. Comença per a les xiquetes lluna el temps fòra del temps i per a les persones de la terra el període d’obscuritat de la primera meitat de l’any. 

Entrades populars