Passa al contingut principal

J.V. Foix i Matilde Llòria: a l’endemà de l’homenatge




Ja no hi ha mots per a dir que els mots ja no són mots i que tot just si guardem la paraula... Si dellà la paraula teniu encara un mot per dir, pur com la brisa matinera, clar com l'estel de l'alba, fort com el vi de les terres costeres, net i novell com la sentor de les gleves girades, no proveu pas de dir-ho: us escurçaran la llengua
J.V. Foix, Darrer comunicat, 1970

Diu Foix, un poeta que corria nu pels boscos, i jugava amb les paraules; un poeta pastisser que no sabia fer pastissos; un exiliat d’obrador en un temps agre que encara no ens ha deixat del tot que se’ns han acabat els mots ni per dir que no n’hi ha i que si en trobem de frescs, i els diem, ens escurçaran la llengua.
 Diu Matilde Llòria, una poeta valenciana amagada sota el nom del seu home, un metge represaliat; una poeta valenciana que va escriure en castellà i en galec; diu la poeta ignorada ara, quasi oblidada sempre i exiliada des que els seus van perdre la vida i la guerra, que caldria morir de vida i  alçar la veu ferida que encara batega.
Ni un ni l’altra es coneixien, ni es llegien, però mentre buscava què escriure per homenatjar un poeta estrany, vaig trobar Matilde Llòria, una dona estranya, i Altíssim regne, premi València el 1960. I vaig sentir que la poeta valenciana exiliada a Galiza i el poeta dels pastissos, exiliat a l’obrador, s’haurien d’haver trobat si forem un país normal, i la guerra no l’hagueren guanyada les bèsties de la nit. 
Als medidors de vida i aire
Almenys deixeu-nos bategar, alçar-se
veu que ens pregona humanitat ferida.
I no amagueu la mort; sabem
que el dany avança cavalcant les ones
dins la boscúria on no té blau l’ocell.
No oferiu glòries car sabeu quan costen
falses tendreses, pactes providents...
El cor se’ns torna llop; sabrà d’audàcies
per a defendre’s? Li és urgent
atallar la dissort quasi quallada; 
anticipar-se al tremp.
Ara deixeu-nos alenar. Caldria
morir de vida, –mort lliure– al revers
d’eixa que ofega... (són medint la vida
els medidors de l’aire que alenem).
Matilde Llòria, 1960
DARRER COMUNICAT
                       A Joan Prats Vallès
                          A Mercè Ros Soler
Venia jo tot sol pel camí vell de Roses. Ja les perdius s'ajocaven, i els pocs conills que els caçadors desesmats han deixat lliures em saltaven, sorpresos, per entre les camies. Mirava les vinyes, els olivars i els pins vells i els novells, i els recs, els córrecs i els torrents, com si fos la darrera vegada. Sentia degotar l'aigua d'una sequiola, la fressa d'un ocell que no encerta la branca, les darreres cigales i els primers grills vesprejants. Sentia, llunyans, el batec sec i ritmat de les barques del bou que tombaven el cap de la Selva, camí del port, el monòton brogit dels motors que empenyen els vehicles per les carreteres perquè l'home arribi a Enlloc aviat, i la fressa del mar que mancava. Mirava com naixien els estels i com passen les noies amb aires de festa, sense draps ni lligats, com un infant que acaba de venir. Un que conec, del Pòsit –el qui boga amb més delit quan el motor s'enfarritja–, em va donar, sense fer-hi comentari, i amb estranyesa de tots dos, un paper que algú volia que em passés. Diu: Ja no hi ha mots per a dir que els mots ja no són mots i que tot just si guardem la paraula. Els han passats per la mola dels màrtirs, els han penjats a la forca més alta, els han lapidats a les barricades, els han guillotinats al pla de l'alçament, els han assassinats a l'altra cantonada, els han posats sota la roda d'un vehicle, els han estripats com un bou a l'escorxador, n'han donat la sang a beure al feram, n'han polvoritzats els ossos per adobar els erms, els han desvirginats a les redaccions dels diaris, els han vomitats els novel·lastres i els poetastres, els n'han llevat la pell, l'han assecada i l'han feta tibant per als timbals de guerra. Si dellà la paraula teniu encara un mot per dir, pur com la brisa matinera, clar com l'estel de l'alba, fort com el vi de les terres costeres, net i novell com la sentor de les gleves girades, no proveu pas de dir-ho: us escurçaran la llengua. 
J.V Foix, 1970
Nota sobre Matilde Lloria 

Escribio “Canción de Navidad”, con ilustraciones de Xaime Quessada, es un bello libro de poemas de Matilde González Palau, más conocida como Matilde Lloria.. Era la esposa del doctor Federico Lloria, del cual toma su apellido para su nombre artístico. Ambos llegan a Ourense en los años de la dura posguerra tras haber sufrido el galeno (republicano) valenciano los rigores de las represalias, la cárcel y el destierro.
Tras unos años de vida de médico rural en A Merca, se integran en el ambiente cultural de la ciudad desde el primer momento: grupo “Posío”, tertulias del café Roma... Además el médico Lloria, conocido como “el médico de los pobres” por las gentes de Ourense y de A Merca, se integra en la estructura organizativa del Partido Comunista ourensano en unos años en los que estas militancias se pagaban con la vida en caso de ser descubiertos por las fuerzas del régimen franquista. Matilde Lloria falleció el 16 de Mayo de 2002. Era Hija Adoptiva de la ciudad de Ourense, y residía en Valencia desde finales de los sesenta en donde siguió publicando libros de poesía sin olvidar nunca a su querida Auria. Hace pocos años se encargó de que se cumpliera uno de los deseos de su esposo fallecido en 1991: que su Biblioteca personal pasase a ser disfrutada por los ourensanos. La Diputación de Ourense es la depositaria de la misma.

Comentaris

Fantàstica entrada,Rosa! Una abraçada. Maria
Fantàstica entrada,Rosa! Una abraçada. Maria
rosa roig ha dit…
Gràcies Maria, sense tu no les hauria re-conegut!

Entrades populars d'aquest blog

Criatures Impossibles. Quadern de Bitàcola. Dia 23

Les nostres criatures continuen perdudes per una mar de desconcert. No sabem quan arribaran a port, ni quina serà la nova terra que les acollirà, però res no les atura i continuen navegant. Entreu i escolteu la seua història... I ja sabeu que només són anotacions del diari de navegació per a no perdre el rumb.

25N Contra la violència de gènere: Cor salvatge i terra fèrtil

Mirant el blog, Manola Roig Cinc poetes contra la violència de gènere, elles canten, afirmen, alerten i les seues paraules ens serveixen per recordar-nos qui som, què som i quina és la nostra força: veus d’un mateix cant, arrels que busquen constantment i cors salvatges i sang que bull i terra fèrtil. Recordem les mortes i consolem les vives. Diu Rosa Leveroni Són veus d’un mateix cant....Oh melangia tan tendrament subtil de la tardor que em poses nou encís dins de la via i fas més amorós el meu dolor!... Afegeix Clementina Arderiu Si visc no visc. ... Ni mar ni treva ni l’or del cel. La meva arrel, si es torç, no es lleva. Perquè, en el risc, si visc no visc. Alerta Maria Àngels Anglada Convidar les poetes és cosa perillosa. Dic les poetes, no els joglars del rei. No treuen cap colom de dintre d’un copalta, però potser dards de flama del seu fatigat cor o d’una nit insomne.                               No us en f