Vés al contingut principal

J.V. Foix i Matilde Llòria: a l’endemà de l’homenatge




Ja no hi ha mots per a dir que els mots ja no són mots i que tot just si guardem la paraula... Si dellà la paraula teniu encara un mot per dir, pur com la brisa matinera, clar com l'estel de l'alba, fort com el vi de les terres costeres, net i novell com la sentor de les gleves girades, no proveu pas de dir-ho: us escurçaran la llengua
J.V. Foix, Darrer comunicat, 1970

Diu Foix, un poeta que corria nu pels boscos, i jugava amb les paraules; un poeta pastisser que no sabia fer pastissos; un exiliat d’obrador en un temps agre que encara no ens ha deixat del tot que se’ns han acabat els mots ni per dir que no n’hi ha i que si en trobem de frescs, i els diem, ens escurçaran la llengua.
 Diu Matilde Llòria, una poeta valenciana amagada sota el nom del seu home, un metge represaliat; una poeta valenciana que va escriure en castellà i en galec; diu la poeta ignorada ara, quasi oblidada sempre i exiliada des que els seus van perdre la vida i la guerra, que caldria morir de vida i  alçar la veu ferida que encara batega.
Ni un ni l’altra es coneixien, ni es llegien, però mentre buscava què escriure per homenatjar un poeta estrany, vaig trobar Matilde Llòria, una dona estranya, i Altíssim regne, premi València el 1960. I vaig sentir que la poeta valenciana exiliada a Galiza i el poeta dels pastissos, exiliat a l’obrador, s’haurien d’haver trobat si forem un país normal, i la guerra no l’hagueren guanyada les bèsties de la nit. 
Als medidors de vida i aire
Almenys deixeu-nos bategar, alçar-se
veu que ens pregona humanitat ferida.
I no amagueu la mort; sabem
que el dany avança cavalcant les ones
dins la boscúria on no té blau l’ocell.
No oferiu glòries car sabeu quan costen
falses tendreses, pactes providents...
El cor se’ns torna llop; sabrà d’audàcies
per a defendre’s? Li és urgent
atallar la dissort quasi quallada; 
anticipar-se al tremp.
Ara deixeu-nos alenar. Caldria
morir de vida, –mort lliure– al revers
d’eixa que ofega... (són medint la vida
els medidors de l’aire que alenem).
Matilde Llòria, 1960
DARRER COMUNICAT
                       A Joan Prats Vallès
                          A Mercè Ros Soler
Venia jo tot sol pel camí vell de Roses. Ja les perdius s'ajocaven, i els pocs conills que els caçadors desesmats han deixat lliures em saltaven, sorpresos, per entre les camies. Mirava les vinyes, els olivars i els pins vells i els novells, i els recs, els córrecs i els torrents, com si fos la darrera vegada. Sentia degotar l'aigua d'una sequiola, la fressa d'un ocell que no encerta la branca, les darreres cigales i els primers grills vesprejants. Sentia, llunyans, el batec sec i ritmat de les barques del bou que tombaven el cap de la Selva, camí del port, el monòton brogit dels motors que empenyen els vehicles per les carreteres perquè l'home arribi a Enlloc aviat, i la fressa del mar que mancava. Mirava com naixien els estels i com passen les noies amb aires de festa, sense draps ni lligats, com un infant que acaba de venir. Un que conec, del Pòsit –el qui boga amb més delit quan el motor s'enfarritja–, em va donar, sense fer-hi comentari, i amb estranyesa de tots dos, un paper que algú volia que em passés. Diu: Ja no hi ha mots per a dir que els mots ja no són mots i que tot just si guardem la paraula. Els han passats per la mola dels màrtirs, els han penjats a la forca més alta, els han lapidats a les barricades, els han guillotinats al pla de l'alçament, els han assassinats a l'altra cantonada, els han posats sota la roda d'un vehicle, els han estripats com un bou a l'escorxador, n'han donat la sang a beure al feram, n'han polvoritzats els ossos per adobar els erms, els han desvirginats a les redaccions dels diaris, els han vomitats els novel·lastres i els poetastres, els n'han llevat la pell, l'han assecada i l'han feta tibant per als timbals de guerra. Si dellà la paraula teniu encara un mot per dir, pur com la brisa matinera, clar com l'estel de l'alba, fort com el vi de les terres costeres, net i novell com la sentor de les gleves girades, no proveu pas de dir-ho: us escurçaran la llengua. 
J.V Foix, 1970
Nota sobre Matilde Lloria 

Escribio “Canción de Navidad”, con ilustraciones de Xaime Quessada, es un bello libro de poemas de Matilde González Palau, más conocida como Matilde Lloria.. Era la esposa del doctor Federico Lloria, del cual toma su apellido para su nombre artístico. Ambos llegan a Ourense en los años de la dura posguerra tras haber sufrido el galeno (republicano) valenciano los rigores de las represalias, la cárcel y el destierro.
Tras unos años de vida de médico rural en A Merca, se integran en el ambiente cultural de la ciudad desde el primer momento: grupo “Posío”, tertulias del café Roma... Además el médico Lloria, conocido como “el médico de los pobres” por las gentes de Ourense y de A Merca, se integra en la estructura organizativa del Partido Comunista ourensano en unos años en los que estas militancias se pagaban con la vida en caso de ser descubiertos por las fuerzas del régimen franquista. Matilde Lloria falleció el 16 de Mayo de 2002. Era Hija Adoptiva de la ciudad de Ourense, y residía en Valencia desde finales de los sesenta en donde siguió publicando libros de poesía sin olvidar nunca a su querida Auria. Hace pocos años se encargó de que se cumpliera uno de los deseos de su esposo fallecido en 1991: que su Biblioteca personal pasase a ser disfrutada por los ourensanos. La Diputación de Ourense es la depositaria de la misma.

Entrades populars d'aquest blog

Esperant Nosaltres, les escriptores.Valencianes en el temps.

“Hi ha una falsa idea sobre la literatura escrita per dones, i és que només interessa a les dones.” Mª Àngels Cabré, Leer y escribir en femenino
Les dones escriuen de tot. D’elles mateixa, d’elles i el món, de la vida i de la mort. Del que temen, del que volen, del que imaginen. I això hauria de ser suficient raó perquè les llegiren totes i tots. Però sembla que no és suficient perquè, segons denuncia Laura Freixas, en l’informe que publica l’associació Clàsicas y Modernas (Asociación para la igualdad de géner en la cultura) el territori de la literatura és quasi un monopoli dels hòmens. Les xifres, contundents i lamentables, sobre la presència de les dones ens mostra una situació ben trista. La xifra sobre la presència de només un 20% de dones enfront del 80%, només pot ser acollida amb preocupació, una xifra que baixa fins un 10% si ens fixem en el ressó en premsa de les obres escrites per dones. Les dades de la desigualtat per a tot l’estat han estat denunciades per AMIT ( Associació…

La mirada de les dones i les Magues de Gener

Una persona a qui estime i que m’estima, comentant-me la Cavalcada de les Magues de Gener de diumenge passat, destacà d’entre els mil i un detalls de la passejada, la mirada de les dones, la felicitat en la mirada de les dones. Vull creure que era l’alegria en comprovar que el carrer sí que és lloc de dones; la felicitat per respirar un poc de solidaritat de companys, companyes; el sentiment que és possible que les coses canvien, que la imatge de les dones no siga la que sempre ens mostren; que les dones podem ser protagonistes sense que s’òbriga la terra i els fonaments, de la dreta i de l’esquerra, es clivellen; que tenim vida més enllà del que els contes i les mentides del patriarcat ens aboquen damunt; que la nostra paraula, paraula de dona, mereix ser escoltada.
Les dones estem preparades per guanyar el carrer, per mostrar com sóm, per explicar-nos sempre en veu alta i clara, la societat sembla que també està preparada per donar suport al que els volem dir. Els que l’any passat t…

Exposició Nosaltres, les escriptores a la Diputació de València, celebrem el 8 de Març

Comencem la setmana de celebracions amb la inauguració de l'Exposició de la Fundació FULL i la Generalitat Valenciana, de la qual som comissàries Manola Roig i Rosa Roig. Serà a les 19:00h en la Diputació de València, organitzada per la Diputada d'Igualtat. Farem una lectura de textos d'autores des del segle IX, fins ara, acompanyades a la guitarra per Enric Casado.
Des que s'inaugurà en octubre de 2016, l'exposició ha recorregut un bon nombre de ciutats, biblioteques, aules de cultura, i en cadascuna s'han anat afegint  més noms d'escriptores a el llistat inicial de 453. També s'han hagut de fer tres còpies de l'exposició, una de les qual estarà present en totes les Trobades d'Escola Valenciana d'enguany. Queda molt per fer, i les comissàries estem compromeses amb el treball de recuperació i visibilització de les escriptores valencianes i en la seua normalització i incorporació a la vida cultural. Cada dia, perquè el temps de les dones és c…