Mercé Rodoreda i la II República: en veu baixa i per a sempre



El 13 d’abril es cumplien 33 anys de la mort de Mercé Rodoreda,i el 14 d’abril 85 anys de la proclamació de la Segona República a l’Estat Espanyol. Aquell breu i intens període d’esperança i de canvi per a tanta gent, tantíssima gent que després va haver de fugir, amagar-se, callar, clamar i refer-se. Mercé Rodoreda, la jove escriptora que va viure l’esclat i l’atac a la II República, s’exilià l’any 39 i va passar mitja vida allunyada de la seua terra, de la seua llengua. Va patir, va cosir, va deixar de sentir les mans, va escriure, va sobreviure i ens deixà, per a la memòria, una obra que no hauríem d’oblidar. També ens deixà l’esperança que es crea amb les paraules. I no només les de Colometa. 


Enguany el nostre homenatge a la Segona República, és també un homenatge al llegat de l’escriptora que des de l’exili imposat per la Dictadura, i també des de l’exili interior i l’aïllament en què visqué, ens ensenyà que n’hi ha coses que quan les diem en veu baixa es senten més i són per a sempre.

Anna Maria Villalonga en una article publicat per celebrar el 2008 l’aniversari del naixement de l’escriptora, afirmava que “Des d’un punt de vista estrictament literari, podria remarcar que el llegat de Rodoreda, d’un valor inqüestionable, contribueix a situar sense complexos les lletres catalanes dins l’avantguarda literària europea del seu moment històric. Dona de gran cultura, lectora i admiradora de Joyce, Woolf i tots els grans autors del XX, la seva narrativa constitueix una feina d’indagació creativa, desenvolupada amb el talent dels genis, tant des del punt de vista formal com de contingut. Els protagonistes dels seus contes i de les seves novel·les ultrapassen les contingències de l’espai i del temps i aconsegueixen allò que defineix la creació dels elegits, dels escriptors amb majúscules: assoleixen caràcter d’universalitat.”  I afegeix sobre la nostra escriptora a l’exili, que “Seria molt interessant constatar com en resulta de sorprenent i singular que algú que va marxar l’any 39 per motius polítics i va passar pràcticament tota la vida lluny del país, pogués confegir anys a venir la més important novel·la sobre la guerra i la postguerra. Com va ser capaç de mantenir en el record i de transmetre magistralment l’horror individual i col·lectiu del drama”. Ja ho crec que en resulta de sorprenent la força i la delicadesa de Colometa!

Així que enguany, celebrem la proclamació de la República amb la veu literària d’una dona del seu temps que parlà en veu baixa del que tenia més a prop amb tanta contundència, claredat i sensibilitat, que encara la podem sentir. Però, alerta heu de parar atenció. Jo sempre sent Viatges i flors, un dels meus llibres més estimats. En les seues pàgines escolte la veu de l’escriptora autodidacta popular, de la periodista, de la tendresa i la distància, i la desesperança i l’exili. Amb claredat sent l’amargura de la guerra i la soledat i la fragmentació. Però també l’esperança i la poesia i el joc.  Us n’he triat breus fragments de les flors perquè quedeu enganxades com jo a la seua contemplació.

Flor Boja
És molt enganxosa i molt perillosa....No és bonica ni lletja: és una flor...L’atreu la sang dolça dels homes. Espera, a la vora dels camins, que passin....D’un bot els puja a la sabata i, amb gran cautela se’ls entafora entre el camal i la pell...S’hi abraça i s’adorm.
Flor Tendra
Líquida i en forma de gra de raïm -si caic o no caic entre fulles creuades- neix sense adonar-se’n...Enxarolada i llefiscosa, la sangonera la xucla amb desfici, i qua s’ha acabat el temps de florir, de tants granets delícia només queden manyoguets de pell arrugada: panses.
Flor Dolenta
És d’un color de caramel de menta, ple de matisos. Té un pétal en l’aire, afarbalanat...És flor-musclo amb cresta i baldó...
Flor d’Aigua
S’obre ran de l’aigua més neta del món: la dels llacs, que és deta d’esponja de neu. És petita, blanca-vori, melissa, tarongí. És una flor que beu....
Flor Felicitat
...Ni els estranys corrents de l’amor, ni l’aigua en el punt de la set, és a dir, res d’aquest món no es pot comparar amb el plaer que regala mirar la flor -l’has de mirar estirat a terra-,  ni al moment en què la posta del sol la fa cantar.

web LletraA de Mercé Rodoreda
"La biografia i l'obra de Rodoreda estan profundament lligades als esdeveniments culturals i polítics. Només va assistir a escola durant tres anys, entre el 1915 i el 1918, i en dos centres diferents. Filla única d'un dependent d'una armeria del carrer de Ferran i d'una mestressa de casa, el seu destí semblava el matrimoni. Mercè, una nena solitària que escrivia escoltant i transcrivint els diàlegs dels paletes que treballaven al jardí, segons ha deixat escrit en un breu esbós de memòries, va acomplir el destí familiar a vint anys. Es va casar amb el germà de la seva mare, un emigrant a Buenos Aires que sovint ajudava l'economia familiar de la seva germana. Joan Gurguí era disset anys més gran. De la unió va néixer un fill l'any següent (1929). La vida de casada despertà en la jove mare un desig cada vegada més fort d'independència, d'escriure, de tenir un ofici... Mentrestant, és proclamada la II República. I, com si el mateix ímpetu de llibertat se l'emportés... Rodoreda es decideix també a sortir del barri. Se'n va a l'editorial Catalònia i es paga (el marit li paga) l'edició de la primera novel·la, Sóc una dona honrada? La noia de Sant Gervasi ha fet el pas decisiu. La publicació de la novel·la va acompanyada d'una imponent transformació física, i aquests dos fets fan de la jove Rodoreda un dels tipus més interessants de la catalana dels anys trenta: eixerida, atrevida, desimbolta, ella mateixa es fa la roba al dictat de les revistes i del cinema. I comença a entrar a les redaccions periodístiques."