Joan Fuster ha mort, visca Joan Fuster!

Joan Fuster ha mort
1992, Sant Josep 11, soterrar Joan Fuster

1992, Joan Fuster

Vint anys han passat des que vaig entrar per última volta a la casa d'un amic. Recorde vagament que tornàvem de dinar de no sé on i vam passar pel carrer Sant Josep. Alguna cosa havia passat, i vam entrar en casa "Juanito", allí un mur de silenci i consternació ens va acollir. Una casa sense l'amo. Fuster ens havia demanat mil i una vegada que guardàrem el secret de la seua mort, no volia ser espectacle. L'espectacle. No volia que l'exhibiren impúdicament i sense controlar-ho. Volia intimitat i discreció per a la seua mort. Llàstima! Ningú no va respectar el que havia demanat, ni per a les cerimònies fúnebres, ni per al llegat, ni -si em permeteu la ràbia- per al que ens havia explicat, per escrit i en persona. Un mestre a qui no vam fer cas, ni en l'últim i definitiu traspàs.

I per acabar de mostrar la nostra desobediència i la nostra arrogància, la d'uns molt més que la d'altres, tampoc no hem -han- aconseguit que el seu llegat tinga ni una fundació, menor o major. La casa que es tancà ara fa vint anys, segueix tancada i sense amo.


Visca Joan Fuster!
  

Joan Fuster, Rosa Roig, Vicent Ferri
1985, Sueca

Benvolgut Joan:
Hui quasi has aconseguit tindre els mil anys que sempre m’explicaves que tenies, quan em queixava a les cinc de la matinada que estava cansada i me’n volia anar a ma casa. Tu no volies, havies decidit que eixa nit et tocava descansar,o fotre els convidats erudits, havies obert la porta i ens havies deixat entrar, a beure, a molestar, a intercanviar impertinències, a fer-te tornar a la realitat. Una realitat que, per a tu tan vell des de feia tans anys, com t’agradava dir-nos una i una altra vegada, estava fòra del teu abast. Per a mi la teua amistat era un joc, amb divuit o vint anys, no entenia quasi res del que els explicaves a aquelles persones tan llestes, que et visitaven a hora de persona assenyada. A tu i a mi ens divertia que costat per costat, en una cadira de bova quasi idèntica, al mateix nivell, en el mateix cercle, estiguera el catedràtic de la meua universitat i jo, l’alumna, descarada, irreverent, descreguda i sense quasi preparació, que a l’endemà havia d’assistir a les seues classes. Notaves, i provocaves, la molèstia. Jugàvem, jo era gent jove i tu amb el joc, te’n senties un poc.
T’envie la foto que ens varem fer, en l’any 85 quan l’ajuntament del nostre poble s’encabotà en fer-te fill predilecte, i jo em trobí en el bàndol de les persones que ens oposarem, ni recorde per què, supose que perquè erem uns descabestrats, com tu sospitaves. Jo era tan jove! I tu ja estaves tan avorrit! Feia molt de temps, que no et recordava, ni m’havia parat a pensar que quasi estic arribant a la teua edat, mil·lenària, i per això he començat a entendre perquè et vas mostrar, per exemple, a favor de la llei de Císcar i el valencià, quan jo la trobava clarament insuficient, o perquè insisties en prendre’t les nostres propostes polítiques com si te les ferem vestides amb saragüells i espardenyes. Com més m’acoste a la teua edat, més recorde i entenc, perquè ens deies aquell sonor burros!!! quan l’alcohol ens havia estovat la llengua i et recordàvem que si no t’alçaves de la cadira, t’entraria formigó en les cames.
Durant l’estiu he descobert les cartes que t’ha publicat la Universitat i l’Editorial 3 i 4, i m’he quedat enganxada a la teua intimitat, i he tornat a sentir tot el que ens vas dir en aquelles nits, carregades d’emocions. Puc dir-te que ara que quasi sóc mil·lenària jo, t’he entés, més, fins i tot, del que voldria. T’he sentit preocupat per la malaltia de ton pare i de ta mare, i he recordat la teua por a envellir; t’he sentit explicar una i mil vegades, que necessitaves escriure- i cobrar per fer-ho- per a viure, i no era una broma; t’he sentit explicar, una i mil vegades, que la teua dedicació era quasi exclusiva i que treballaves moltíssimes hores i amb molt males condicions, però també he sentit com estimaves el que feies, i t’he tornat a sentir relaxat, explicant tot el que havies descobert allà on ningú veia res. 
Sé per què deies que escriure és escriure cada dia i que llegir és rellegir. Sent haver tardat tant a entendre’t, però ja saps, gent jove, pa blanet.
T’estima i t’enyora
Rosa